algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 13°
13°

Una carta de Vicente Aleixandre (1954)

Vicente Aleixandre, poeta,(Sevilla, 1898-Madrid, 1984), membre de la generació del 27 de llengua castellana, iniciat en la poesia pura que abandonaria a les obres que seguiren Àmbito(1928), seria guardonat amb el premi Nobel de Literatura el 1977. El gener de 1954 escrivia a Emilio Prados, un altre famós poeta (Màlaga, 1889-Mèxic, 1962) la carta següent:

«Emili estimat: he rebut la teva carta estant jo malalt, però en pocs dies m'he posat bé i aquí em tens. Quasi he sentit una estirada per part del xuclador com quan anàvem amb la nostra bata de ratlles blanques i blaves, de mallorquí(?). No recordava allò de «sevillano y olé». Tu em deies sevillà, a mi, que em vaig fer malagueny des de ben petit. Encara m'estic veient quan mirava els grans vidres d'aquella botiga de mobles que tenia el teu nom, en el carrer Larios. Ai! Emili! Quan vaig anar a Màlaga fa cinc anys et veia amb mi, somrient, somrientíssim, com quan arribaves el 1929, a aquell hotel que ja no existeix, a la cantonada de l'Alameda. Te'n recordes? I de sobte, com en aquells fusos de cinema, s'hi superposava la teva cara d'infant de 1909. Fins i tot, ara, em parles de José Luís Gallego. Quina memòria! Per cert, que ve de tant en tant. Fa dos mesos casà la seva filla i està fet un home de negocis, jovial i triomfant, massís de cos i té cinquanta anys i ve a veure'm algunes vegades amb el seu magnífic cotxe. L'altre dia va venir Curro amb la seva al·lota. Tots dos estudien a Madrid. Parlàrem de tu molt. Estaves tu assegut, molt calladet. No escriu, deien. Però crec que sí que escrius, perquè José Luís també ha tingut carta. Jo estic en aquest jardí de Velintonia, com sempre, amb moltíssims més anys, disposat a viure el que sia necessari per tal de veure't. Tinc les finestres obertes i és un dir, perquè fa un fred ferotge, i pots venir en un platet volador o com vulguis. Nosaltres dos, l'un per l'altre, tenim el temps aturat, i al mateix temps la seva velocitat. Es sorprenent. Amb na Conchita

també parl de tu. Se'n recorda de quan venies per aquí seguit, seguit, fins que te n'anares sobtadament. Veus en Luis? De tant en tant me n'arriba una carta breu. Jo ja no sé quins de vosaltre feis la trobada i quins no. Jo sé que tu tens apreci per tots aquells que apreciaves, perquè tu no canvies mai. Nosaltres no canviam. Jo crec que ningú canvia. Em diu Luis que Manolo té un nét. Déu

meu! En sentir-ho vaig experimentar com passava el temps, i tots aficats en gruixut corrent. Però estam abraçats i tots plegats, i encara que duits d'un cap a l'altre, sembla que no ens movem. No ens movem, Emili, perquè ens porten plegats fins que desemboquem (a la mort). Aigua que no desemboca. (És un títol). Te'n recordes. Aquesta sí que desemboca. Anam ajaguts, adormits, sobre l'herba. El teu llibre meu. Tenim els nostres llibres nostres: Tu, Poemas Paradisíacos, Jo, Dormido en la yerba. Vares veure el teuretrat? Es de 1927 i ha sortit ara, novament. Veus? No ens movem, junts portats veloçment. Adéu, Emilio. Adéu. Fins que ens desemboquin, i sense sentir. Així va bé...»

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris