cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 20°
24°

País de llibertat (1922)

Diuen que durant la Primera Guerra Mundial els africans es mostraven sorpresos que anglesos, francesos i alemanys, tots ells blancs i cristians, es poguessin odiar fins al punt de voler exterminar-se. Per altra banda, des de l'òptica europea ens hem pensat, més d'una vegada, ingènuament, que hi ha d'haver una certa solidaritat entre la gent de color només per raons ètniques. Res més lluny de la realitat. I aquesta realitat passa per una història que se'ns podria antullar, fins i tot, romàntica si no fos pel drama que ha arrossegat durant generacions. El 1922 una entitat filantròpica dels Estats Units anomenada «American Colonization Society» fundava diversos establiments costaners a l'Africa occidental, allà on existia el topònim Costa del Pebre, és a dir, entre Serra Lleona, Guinea i la Costa d'Ivori. El territori formava part d'un altiplà de clima tropical coberta per extensa selva. Es tractava de crear un país per als esclaus negres alliberats i que desitjaven el retorn a la terra dels seus avantpassats. Batiaren el país amb el nom de Libèria, que vol dir, terra de llibertat. Qui inventà el nom fou el pastor protestant Gurly. Això s'esdevenia el 1824 i el 1857, el nou Estat anexionava el Maryland africà, una altra petita nació crada en el 1833 en el Cap Les Palmes. Allò va

significar per a molts afroamericans el retorn a la Terra Promesa, com un nou missatge bíblic, tornar al continent on hi havien deixat arrels i demostrar que el «país dels homes lliures» podia conèixer el progrés i la felicitat. El 1847 Libèria proclamava amb tota solemnitat la seva independència i, mirau per on, els Estats Units es negaven a reconèixer-la. La bandera liberiana, calcada de la nord-americana, amb un sol estel en el quadrant blau, no emocionava encara els homes forts de Washington. No va ser fins al 1862, com a conseqüència de la derrota dels confederats esclavistes a la Guerra Civil que els Estats Units varen, finalment, reconèixer que allò era una nova nació amb tot el que li era precís. El que passa és que allà, en aquella zona de selves quasi impenetrables, hi havia altres éssers que mai no havien estat esclaus ni havien estat traslladats injustament a Amèrica, acostumats per tant a la llibertat. Nuclis humans originaris com els krus, els mandingues, els goles... i que actualment són encara majoria enfront als trenta mil descendents d'esclaus negres americans emancipats i que durant segles han governat oficialment aquells indrets.

Font de cautxú, el veritable govern econòmic ha estat, durant molt de temps, la companyia Firestone. Durant la Segona Guerra Mundial, el país va servir de caserna a les tropes nord-americanes i va formar part del bàndol aliat, una política per la qual obtindria molts beneficis, i més encara per la simpatia que Washington mostrava envers d'aquell territori neo-ianqui. Tot va anar més o menys bé fins al 1980, quan esclatà la primera Guerra Civil amb durada de tota una dècada. Arcàdia ja no era Arcàdia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris