nubes rotas
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
22°

Flos sanctorum (1956)

Quan visitam la terra de Robines, la vila de Binissalem, i anam pels carrers vorejats de velles i respectables edificacions, ens crida, sens dubte, l'atenció el seu patrimoni en pedra marès de casals i palauets familiars com Can Tiró de ses Bolles, amb la seva curiosa façana renaixentista; Can Garriga, amb la seva ornamentació barroca; Can March, amb els seus balcons de ferro artístic; Can Gilabert, amb el seu contingut de sales d'estil pompeià pintades al fresc, amb bella loggia italiana sobre el pati. Un àmbit on es fa necessari evocar el poeta local Llorenç Moyà, que aquí naixia el 1916 i que va saber bastir, com a autor de postguerra, una obra evolutiva, altament interessant, que defugint els principis més estèticament puritans de l'Escola Mallorquina, es capficà en una experimentació constant de meritoses troballes. Imatgeries barroques i radiants, ornamentació sumptuosa, sensualitats lorquianes, filigranes verbals, formes virtuoses. I heus aquí com el poeta i la seva vila natal semblen associar-se en interessos comuns. Si feim una volta pel nucli antic, pels carrers més tradicionals, aquells que pregonen conceptes de vella evocació, com Aigo, Amargura, Aurora, Glòria... veim que fan el seu joc de xarxa viària alternant-se amb altres d'extrets del santoral més proper a les devocions de la terra: Sant Antoni, Sant Ignasi, Sant Jaume, Sant Jordi, Sant Josep, Sant Sebastià, Santa Anna... Com no havia de redactar Llorenç Moyà, a l'ombra d'aquesta església parroquial (agosarada agulla neogòtica de la seva torre campanar), un temple dedicat a l'Ascensió de la Mare de Déu i que els avantpassats aixecaren en el segle XVIII sota la pauta del barroquisme, el seu recull de poemes Flos Sanctorum (1956), que Llompart qualifica com «deliciós martirologi on el poeta, subjectant-se a una forma mètrica tan rigorosa i tan de poesia castellana del Segle d'Orcom és la dècima, dibuixa un retaule de sants reduïts a pura metàfora». N'és un exemple la que fa al·lusió a sant Pere:

«Branques vives de coral/ barreguen llur pedreria,/ perquè la nafra congria/ roses púdiques de sal./ Quan a la porta, el mestral/encén tots els canalobres,/ el patró doma colobres/ d'ira sobre el mar que brum,/ i alça cúpules de llum/ amb l'artdels seus dits salobres».

La poesia de Llorenç Moyà ha transcendit a tots els àmbits de la literatura catalana i avui és un clàssic indiscutible. En vida, durant els dies de la Festa de sa Vermada, el poeta també se sentia identificat amb aquesta generosa producció de la terra i, com ell m'explicava, no hi ha amistat més franca i de llarga durada que la que comença amb un tassó de vi negre de la contrada. Aventura vital i estètica de quan la paraula es fa alegre i assequible. La meditació sobre els grans mites clàssics, tan present en l'obra posterior del poeta, completava doncs un cicle abeurat en tintes locals.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris