algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 22°
18°

L'àngel rebel (1960)

Llorenç Villalonga publicava en aquestes dates la seva obra: L'àngel rebel, que com explica Llompart és «una novel·la bastida entorn del xoc de dues ideologies vitals contraposades: la del mateix novel·lista i la d'un jove esperit revoltat». El tema és, al meu parer, ben interessant i posa una nota original més al caràcter del seu món imaginari, a la seva munió de personatges. Refugiats dins un esceptiscisme proustià, aquests personatges de Donya Obdúlia de Montcada, Don Toni de Bearn, Maria Antònia, el marquès de Collera... Un racó geogràfic on hi caben topònims més o menys equiparables a noms de lloc reals que se'ns permet imaginar: Bearn, ontlleó... Però anant per Binissalem, pels voltants d'allà on es troba la casa museu de l'escriptor, la nostra dèria evocadora pretén, potser, trobar a qualsevol cantonada aquell jovencell que s'havia anomenat Flo La Vigne, l'àngel rebel, a qui l'oncle Marià, que no havia tingut fills, volia fer creditor dels seus consells paternals sui generis...

«Flo era una criatura estranya. Des dels primers moments vaig apreciar que no existia un Flo La Vigne sinó diverses personalitats

ben diferenciades. Hi havia un infant alegre i senzill que, de sobte, agradava tothom. Aquest ésser posseïa una educació innata, vestigi d'una antiga cortesania francesa... Era caritatiu i li costava passar per devora un pobre sense fer-li almoina. Tenia una epidermis femenina, una dentadura poc sana i se sentia a estones desvalgut i covard com s'hi sentiria un lleó sense ungles ni dents. Existia ensems, i es revelava segons com bufàs la rosa dels vents, un purità de graduacions variables, que anaven des de l'austeritat franciscana a la brutal duresa calvinista. L'argumentació d'aquesta segona personalitat era agressiva i robusta, com la dels inquisidors. Era també subtil, com la dels advocats i diplomàtics, els quals detestava. D'una personalitat es passava a l'altra sense transició, emperò a vegades sorgia un tercer individu incoherent i llunyà, i aleshores Flo pareixia a punt de caure dins l'ensalada de paraules esquizofrènica. No es tractava del xerrar per xerrar dels beneits que emmascaren així la seva buidor, sinó de la riquesa d'unes vivències que feien el seu discurs inintel·ligible. Quan això s'exagerava, sorgia el pensament màgic, i Flo arribava a afirmar i negar al mateix temps una mateixa proposició».

Potser Flo va del braç d'aquella cambrereta negra, un altre personatge que potser tan emblemàtic com els vells aristòcrates del país: «Avui va vestida color de rosa... Té els ulls bellíssims, la cintura airosa. Nua ha d'esser una tanagra...».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris