algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
17°

El missatge de Leopardi (1831)

No sempre quan ens acostam a un final d'any deim allò d'un any més. N'hi ha ha que s'exclamen dolorosament «un any menys», i dins aquest segon grup s'hi podia comptar Giacomo Leopardi, escriptor italià, aristòcrata nascut a Recanati, les Marques, el 1798 i que morí a Nàpols el 1837. En la seva poesia va saber plasmar amb gran destresa els seus somnis d'heroisme però, també com a bon romàntic hi expressà, encertadament, el dolor i l'angoixa. Així doncs, en aquestes dates, Leopardi, contemplant l'astre de la nit de Sant Silvestre, quan aquest era proper a desaparèixer rere l'horitzó, s'entregava a fondes reflexions, tot assimilant la lluna a la vida humana, l'hivern de la qual és la vellesa, per a ell, el «major dels dolors». Diu un crític que, en aquesta composició, Leopardi «accentua excessivament la tristor d'arribar a vell, ja que essent l'acabament de l'existència, cosa natural i inevitable, és més lògic i menys dolorós acceptar-la amb equanimitat. Sense comptar que també els vells poden esser tan feliços com els joves, i fins i tot ho poden esser més, sempre que la seva vida sia digna i útil.»

I diu el poeta: «Com en la nit callada,/ sobre el camp argentat i la llacuna/ del Zèfir rinxolada,/ Simulen les ombres belles perspectives/ I enganyoses visions,/ Vagues i fugitives/ A les muntanyes, les cases i els boscos/ I en les tranquil·les ones;/ I al final de la seva cursa, / La lluna refulgent a la vasta sina/ Descendeix del Terrè/ O s'enfonsa en els Alps i els Apenins/ Rere l'agresta barrera;/ I aleshores blanquegen/ Els objectes; les fosques desapareixen;/ Uniforme tenebre/ Cobreix la serra i la vall/ Amb un drap d'impenetrable boira;/ Vídua resta la nit;/ I cantant, amb trista melodia/ Del resplendir darrer/ D'aquella llum que li serví de guia/ S'acomiada el viatger.» «Així també s'allunya/ L'hermosa jovenesa de la nostra vida;/ La caterva estimada/ De saborosos enganys/ I fuig alhora amb els anys;/ Fugisseres il·lusions/ I, ànima d'aquesta existència dissortada/ també les esperances minven./ Obscura, abandonada,/ La vida queda. El caminant, incert,/ Dirigint sobre ella sa mirada,/ Vanament cerca l'anhelat port:/ I un cruel desengany/ Li mostra a la fi que a la mansió de l'home/ Ell és també, com qualsevulla, estrany./ Ah! Com de feliç fos/ La nostra miserable sort, si duràs/ L'hermosa primavera/ De l'edat juvenil tota la vida./ I la llei rigorosa/ Que a mort inevitable ens condemna...» És el pessimisme pur, aquell segell que marcava els romàntics, els poetes i artistes del segle XIX, els neogòtics, els que posaven sovint els seus caps dins un bany de boira. I què hi hem de fer? Al cap i a la fi no anaven gens errats... Molts pensen que les eufòries van de bracet amb l'absurd.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris