bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

Schiacca i Ramis Alonso (1955)

«Estic segur que Ramis Alonso ha pensat en mi no només per l'amistat intel·lectual que ens uneix, sinó també per la meva devoció envers d'Espanya, que és la meva no en el sentit retòric amb el qual es pot escriure la frase, sinó en el sentit més fort i profund de la capacitat per a sentir determinats valors espirituals tal com són expressats per aquest poble...»

Aquests mots pertanyen al famós filòsof italià Michele Federico Sciacca, que prologava el 1955 un llibre del pensador sineuer Miquel Ramis Alonso, del qual habitatge i biblioteca, allà on fou en els dies de l'Edat Mitjana i del Regne de Mallorques el casal estiuenc del bisbe, es conserven a la seva vila natal. Es tractva de l'obra Ser y Existir, editada dins la col.lecció castellana «Aula de Ideas», i tal volta, la més aconseguida. A més de Sciacca i Ramis Alonso formaven part d'aquell cenacle editorial Muñoz Alonso, Jolivet, Ruiz Cuevas, Cuesta, Tirno i Giusso, entre d'altres.

En aquest cas queia sobre Muñoz Alonso la responsabilitat de bona part de les tries a l'hora de publicar els treballs. I Muñoz Alonso explica que l'obra del pensador mallorquí «és extremadament significativa, puix que manifesta les excel·lents qualitats de ploma i sentiment de l'autor i que, com diu Sciacca, medita els problemes no en abstracte sinó com pulsacions de vida...»

És evident que tota l'obra de Ramis Alonso gira entorn del conservadorisme cristià, quelcom inevitable per motius cronològics, ambientals i socials. Passejant pels carrers de Sineu, una vila que ens trasllada al passat, ja sia per la seva arquitectura històrica com pel seu ric anecdotari, podem tal volta sentir aquesta relació d'illa-continental o de continent-illa. És el que Ramis ens vol fer entendre en el tercer capítol: «Aïllar-se no vol dir abandonar tot interés envers del que ens envolta: homes, llibres i coses; és, més aviat, ocupar-se d'allò que ens és proper. L'altre, cosa, llibre o persona, en sentit aliè i rar, res pot aportar a la pròpia formació que no deixi de ser-nos estrany. És a dir, quan esdevengui quelcom nostre per haver-nos pres la voluntat, i provoqui per tant un corrent d'amor, aleshores i des d'aquell moment, aquella altra cosa, llibre o persona ha deixat de ser-nos quelcom d'altri, i ens pot ajudar en la nostra expansió. Comprendre, doncs, és l'acció de passar d'illa a continent i comença pel camí de l'amor. Només el que estimam aconsegueix obrir-nos per donar refugi. Hem d'estendre, per tant, els braços cap a tot allò que volem per bé i ens el farem nostre comprenent-lo. Aquest acte de comprensió, d'abraçar, és al mateix temps, el fet d'abandonar la raresa, l'altra cosa, el que és aliè. És aïllar-se per tal d'arribar al continent.»

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris