nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:
11°

La vida a Cort (1907)

En el palau d'Orient es fa ressò de la violència dels moviments revolucionaris i emancipadors arreu d'Europa, de Rússia, de França, d'Irlanda... De per tot els arriben noves dels aixecaments obreristes i tots, reialesa i noblesa, s'estimen més fer com l'estruç i ignorar que dins la mateixa Espanya es congria la protesta popular. Mentrestant, festa. La noblesa es convocada per a presenciar un curiós espectacle, quan el rei, en persona, comandi tots els moviments de l'esquadró de l'escorta reial. Tothom aplaudeix. El monarca, amb veu alta i clara, com un general de profund segell, sap com fer sentir la seva energia. I dins tot aquest ambient, com explicava la infanta Eulàlia de Borbó: «Es parlava per dins les sales de palau amb frases fetes que pretenien vanament ser espirituals, sense criteri propi, amb judicis que es veu que eren reflex d'altres judicis; es feia presumció d'ignorància. Els nobles anaren aixecant una muralla entre la monarquia i els intel·lectuals i ambdós foren estranys entre d'ells primer i enemics més endavant. Per un duc d'Alba decidit a contribuir amb el seu prestigi social, els seus doblers i el seu enginy al progrés cultural del país, hi havia altres cents grans d'Espanya distanciats de tot això, irats contra els socialistes i incapaços de decidir entre un Benavente i un Baroja... S'havia perdut la clàssica tradició espanyola i ja els grans senyors no havien, com a cosa d'orgull, d'asseure a la taula aquells que forjaven en pensament i augmentaven l'ideari espanyol. Això va dur després conseqüències funestes, però la cort, i especialment la noblesa jove, no ho volien veure. Qualsevol al·lot esportista i ignorant declarava que Ramón y Cajal era un pobre vell boig, ignorant, per tant, on es trobava la bogeria del savi, però repetint que era un metge que no sabia guarir ni un refredat. D'un ballador de vals i consumidor de còctels que parlava mitjanament en francès, es creia poder fer un diplomàtic si els seus pares li havien deixat quatre quarters en el seu escut. I el rei, educat en la conciència de la seva responsabilitat havia de fer grans esforços continuats i vèncer ocultes resistències per a trencar aquest esperit de falsa aristocràcia.»

Així, qualsevol aristòcrata, volia ser il·lustre sense haver-se guanyat un àtom d'il·lustració. Però això, a la infanta Eulària no era el que més li preocupava. Refiar-se dels intel·lectuals era també ignorar les arrels ideològiques dels moviments populars. Tot plegat anava en desprestigi de la monarquia i obria el camí de tota mena de literatura obrera on reialesa-aristocràcia i església oficial se'n duien totes les crítiques.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris