algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Decàleg per al bon govern (1902)

Alfons XIII havia pujat al tron. Era un monarca adolescent. Estava decidit a fer saber als seus col·laboradors que el rei era ell i que ell, al cap i a la fi, comandava. Però la primera trobada restà confusa. Els polítics volien fer-li veure el pes de la Constitució i les normes de la democràcia. Aquella sortida de to d'Alfons XIII es va fer pública a través de la premsa i el poble començà a preocupar-se. Volia el rei, altre cop, l'absolutisme? Un rei absolut el 1902? Quan absolutisme equivalia aquí i pertot arreu a tirania dictatorial? Els periòdics feren campanya en favor de la lliberat, almanco abans que la censura no els prohibís, i entre tots inventaren un decàleg del «rei constitucional», obra dels mateixos personatges polítics del moment, és a dir, un decàleg fet amb frases dels personatges públics en els seus discursos i debats:

«Estimar la Pàtria sobre totes les coses (Sagasta). No enganar el poble amb programes que mai no s'han de complir (Romero Robledo). Santificar des de les altures el poder, imperi de la voluntat popular (Melquíades Àlvarez). Renovar generosament les virtuts i glòries dels seus majors, honorant-les, com a la semença, el fruit (Antoni Maura). No mataràs el sentiment de la llibertat i tendràs l'amor del poble (marquès de la Vega de Armijo). Ser en tot moment el primer en puresa de costums (Eduardo Dato). No furtaràs la felicitat de la teva pàtria, si estimes la llibertat i fas complir les lleis (Montilla). Si la primera condició d'un home d'Estat és la lleialtat, en un rei constitucional és requisit indispensable (general Weyler). Confiar sense dubtes en el bon sentir del poble. Acudir-hi constantment i fer-li veure amb claredat i exactitud quins són els seus interessos, que les disputes dels polítics ben sovint obscureixen (Segismundo Moret). No desitjaràs territoris sense esser assistit per la justícia i el dret (López Domínguez)».

Fins aquí el document, el decàleg, de bella fraseologia, com explica l'historiador Federico Bravo, però en general buit de contingut. Anecdòtic que hi figurin dos mallorquins, Maura i Weyler. La crítica que es desprèn de tot plegat és que tal decàleg, que promocionen els homes de govern, no pretén satisfer el poble des de les capes socials més baixes sinó els polítics, gats vells, que es declaren posseïdors de llarga experiència. La premsa parlarà durant mesos de constitució, de sufragi, de partits polítics. El jove sobirà entre una dotzena de prohoms en edat dels avis sembla sentir-se massa condicionat. Li sobren padrins i protectors. És un excés de paraules paternals que no acaba d'entendre.

Per això, avançant-se els anys, haurà de cometre greus errors, com el del Directori Militar, per exemple.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris