algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Cabrera, parc natural (1990)

La Fundació Emili Darder publicava un llibre on es deia que «des dels seus principis progressistes i fidels a aquesta terra, no podia deixar de contribuir a l'impressionant moviment ciutadà i polític que ha brostat, amb tanta força com motiu, per aconseguir el Parc Nacional de Cabrera.» Hi col·laboraven nombroses plomes illenques i de fora Mallorca, algunes de gran prestigi:

Cosme Aguiló, J. A. Alcover, Josep Amengual i Batle, Ramon Ballester i Vives, Esteva Bardolet, Ramon Bassa, Bonet de ses Pipes, Anthony Bonner, Marcelino Camacho Abad, J. Coll Bardolet, Guillem Colom Casasnovas, Jaume Corbera, Guiem Daviu Vich, Miguel Delibes, Miquel Dolç, Ramon Folch i Guillén, Ignacio Fontes, Paula Guillem i Ripoll, Miguel Hernández, entre moltes altres. Més d'una seixantena en total i totes elles clamant per a salvar Cabrera de qualsevol risc urbanitzador o destructiu. El llibre ha restat doncs, com un testimoni d'aquella lluita per a dignificar el nostre país. Transcriuré el meu text en aquell allau d'escriptures:

«Existeix una guerra, una lluita aferrissada, contra la natura per part de l'especulació i la tècnica, sempre en favor dels interessos més bords i materials, sense que el capital per una banda i els poders públics per una altra, vulguin minvar la seva ofensiva. La gent responsable, aquella que creu que encara és possible un digne llegat als nostres fills i a les futures generacions, clamen per preservar els espais naturals de la febre destructora. I entre tots aquests clams, té especial ressonància el cas de Cabrera, que any rere any ha hagut de patir, mai millor dit, una incòmoda presència d'assaig bèl·lic amb tot el risc que això suposa per a la conservació de la flora i fauna d'aquell indret de privilegi. La declaració de Cabrera com a Parc Natural garantiria la preservació d'aquella illa menor, sana i estàlvia de paraules de doble sentit, intencions disfressades i jocs de mots que ja ningú no enganen.»

Ho vaig escriure el novembre de 1989. Avui, tots els que hi diguérem alguna cosa ens podem felicitar que Cabrera sia Parc Nacional amb totes les mesures protectores que això implica. Així i tot, ara mateix pens, en allò de la saviesa popular, que de vegades el dimoni ens evita que el foc de la llar s'apagui. Ja sabeu què és un dimoni en el món rural: una mena d'atuell de llauna en forma d'ample tub que concentra les flames del braser. Si Cabrera, en lloc d'haver estat durant molt d'anys zona militar hagués caigut en mans privades abans del primer «boom» turístic, potser la trobaríem ara convertida en una colònia d'Onassis de segon rengle.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris