nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Nodier i els carbonaris (1824)

Charles Nodier (Besançon, 1780-París, 1844). Les seves obres es poden adscriure al gènere de la novel·la de terror i al conte fantàstic. El carbonarisme, per altra banda, era una societat política secreta, creada a Itàlia a començaments del segle XIX per tal de fomentar les idees liberals i que tingué la seva correspondència a Espanya a partir de 1858. Charles Nodier aborda el tema a la seva novel·la La senyoreta de Marsan, una història sentimental que té per teló de fons aquella militància política. Així, ja en el primer episodi ens explica que «el viu interès que sentia per les nobles resistències dels pobles contra les invasions napoleòniques, l'afany de les quals m'havia duit a Venècia cap a finals del 1808, no em feia oblidar que jo era francès i que costaria molta sang francesa la guerra per a la qual es preparava aleshores una part d'Europa. Jo encara admirava la lliga armada que silenciosamentes formava en el nord d'Itàlia, no hi volia prendre, però, part activa i no pensava en altra cosa que no fos seguir les meves exploracions de viatger naturalista per les immenses platges d'Il·líria, regions quasi desconegudes de savis i poetes. Era aquest l'únic objecte de la meva recent emigració, llevat de la necessària escapada de les obstinades persecucions de la policia imperial, menys vigilant i rigorosa en els països ocupats que sota la mirada del Senyor. Tanmateix jo no podia allunyar-me de Venècia, i fàcilment n'heu de comprendre el perquè: estava altre cop enamorat...»

Nodier ens conta, amb la seva gran destresa de narrador, com el seu protagonista, mogut sempre per una curiositat mai del tot assaciada, s'afica dins el moviment revolucionari: «El primitiu objecte del carbonarisme d'aquell temps era el més noble de tots quants, amb els seus objectius, es poden proposar una conspiració. No tenia més objecte que la pietosa confederació dels patriotes de tots els països contra els progressos d'un insaciable despotisme que aspirava, descaradament, a la monarquia universal i dividia Europa en prefectures per donar-les als seus capitans. Aquesta noble idea havia sacsejat fondament tots els cors en aquells països on encara s'estimaven la independència i la felicitat de la terra natal, però principalment a Itàlia i Alemanya. No vull parlar de la virtuosa i cristiana Polònia, que s'havia convertit en auxiliar del conqueridor suggestionada per la fortuna d'aquest, i la terrible fatalitat de posició de la qual la reduïa sempre a esser pastura d'un tirà. El moviment que aquestes greus qüestions imprimiren al pensament dels pobles va fer que d'altres fossin descoberts. A força d'ocupar-se de les garanties de l'equilibri universal, es treien cada dia a llum restes de les antigues llibertats que les progressives usurpacions del Poder destruïren a poc a poc i que són propietat imprescriptible de les nacions.»

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris