algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

L'home invisible (1757)

Té doble paternitat. Dos mags de la ploma. Jules Verne i H.G. Wells. Verne i Wells. V i W. Tot plegat sembla simbolitzar aquest mateix misteri. Jules Verne (Nantes, 1828-Amiens, 1905), considerat el creador de la ciència-ficció. Herbert George Wells (Bromley, 1866- Londres, 1946), autor de novel·les satíriques i relats de ciència-ficció. L'un i l'altre somniaren un personatge, la matèria del qual podia esdevenir invisible. És clar que Verne, per raons cronològiques, fou el primer a inventar tan extraordinària criatura. Veure i no ser vist. Ocupar un espai sense que ningú no se n'adoni. La química ho podia aconseguir quasi tot ja en el Segle de les Llums i més encara en el segle XX. «Tot complint les seves funcions de policia i tal volta per satisfer un sentiment de curiositat, el senyor Stepark va fer el gest d'agafar aquell bòtil per tal d'examinar-lo, però sens dubte féu un fals moviment, perquè a l'instant d'anar-lo a agafar, de la vora del prestatge on estava col·locat, caigué i es va fer trossos contra el trespol. En caure es vessà el líquid que contenia, molt fluid i de color groguenc, el qual es va convertir de seguida en vapor i deixà fugir una olor molt estranya, encara que poc intensa i que no s'hauria pogut comparar amb cap d'altre.» Era el líquid, descobert pel doctor Otto Storitz, per a fer invisibles les cèl·lules humanes. Llavors, Wells juga també amb la mateixa ficció: «Aquest capítol és extramadament breu. Conta només l'aventura de Gibbins, el naturalista afeccionat de la parròquia. Mentre ell es troba ajagut, quasi adormit sobre les immenses dunes, dins un aïllament absolut, sent de sobte, molt a prop d'ell, el soroll d'un home que no pot contenir la tossina, que remuga després ferotgement. Gibbins observa i res no pot veure. I tanmateix, la veu ressona i és una realitat. La veu remuga encara, fa juraments però sense exclamacions de barri baix. És una veu de bona família. Primer parlà amb altes tonalitats, després més baixet i finalment s'allunyà per la banda d'Adderdean. Es va sentir encara en una mena d'esclat sonor i nerviós abans d'apagar-se totalment. Gibbins no sabia res dels esdeveniments d'aquella matinada; però el fenomen era tan sorprenent, tan torbador, que la seva serenitat de filòsof no ho pogué resistir: s'aixecà amb rapidesa i baixà pel coster cap al seu poble, això a cuita- corrents.»

Tornant a Verne, heus aquí una escena no menys emotiva:
«Tot s'esdevingué amb la rapidesa del raig i ningú no va tenir temps d'intervenir-hi i ni tan sols de comprendre el que estava passant. Els nuvis caigueren sobre els escalons de l'altar amb una forta empenta. Els anells volaren a través del temple... Enmig de l'espantosa confusió, vaig poder sentir, com tothom, unes paraules, pronunciades amb una veu terrible, la veu tan coneguda de Wilhelm Storitz que maleïa els esposos. I en sentir aquesta maledicció, que semblava venir d'un altre món, un espant indescriptible s'apoderà de la multitud. De totes les gargamelles brostà un sord clam, i Myra, que en aquell moment s'incorporava, tornà a caure sense sentit en els braços de Marc, que estava aterrit.» Entremaliadures de l'home invisible.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris