algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Fermina Márquez (1926)

El llinatge Marquès i el seu equivalent castellà Márquez m'han resultat sempre familiars. De fet és un dels cognoms de la meva família. Segons Moll aquest llinatge ve de «marquès, títol nobiliari que antigament significava governador o senyor d'una marca o territori fronterís. Bover, en el seu nobiliari de llinatges mallorquins ens diu que Marquès es troba documentat en el segle XVII i té per armes, en camper d'argent, faixes de vairs, d'atzur. Al damunt tres lleons d'argent rampants, posats dos i un.

És per altra banda un llinatge molt abundant a la comarca de Sóller i de Sóller ha passat, mitjançant l'emigració del segle XIX i primer terç del XX a Mèxic, Cuba, Puerto Rico, Uruguai i Argentina. Famós fou Pere Miquel Marquès, compositor, nascut a Palma el 1843 i mort a la mateixa ciutat el 1918, autor de cinc simfonies (1869-1880) i de nombroses sarsueles, d'entre les quals, El anillo de hierro, datada el 1878.

Un altre personatge de reconeguda fama és René Marquès, nascut a Arecibo, Puerto Rico, el 1919 i que morí en aquella localitat el 1919. En els seus contes i novel·les, com La víspera del hombre, 1959, a les seves obres teatrals carregades de simbolisme i en els seus assajos reflecteix la recerca constant de la identitat nacional enfront del colonialisme nord-americà. En la forma castellanitzada Márquez trobarem entre d'altres, el polític i advocat colombià José Ignacio de Márquez (1793-1880), Victoriano Márquez Bustillos, polític veneçolà (1858-1941) o Fernando Márquez Miranda, arqueòleg argentí (1897-1961). Però segurament la Márquez més literàriament celebrada sia Fermina Márquez, una criatura de ficció en llengua francesa i deguda a la ploma de Valery Larbaud, que tal dia com avui apareixia al públic lector a través d'una interessant novel·la: «Aquests fills dels armadors de Montevideo, dels mercaders de guano del Callao, dels fabricants de capells de l'Equador, se sentien, dins tota la seva persona i a tots els instants de la seva vida, els descendents dels Conqueridors. El respecte que ells tenien envers de la sang espanyola -quan fins i tot aquesta sang estava, en bona part de tots ells, barrejada amb sang índia- era tan gran, que tot orgull nobiliari, que tot fanatisme de casta hi semblava mesquí, amb la certesa de tenir per avantpassats els naturals de Castella o Astúries, per exemple. Era una bella i bona cosa, després de tot, viure entre gent que es respectava...

Ella, nosaltres no trobàvem paraules per expressar la seva bellesa... La seva talla de setze anys tenia alhora lleugeresa i fermesa; i els seus malucs eren comparables a una garnalda triomfal.

Aquell caminar segur, cadenciós, mostrava que aquesta criatura encegadora, tenia consciència d'ornar el món per on ella anava. Veritablement, feia pensar en tot el goig de la vida...»

Si jo li hagués de cercar un retrat, una figura, en aquest cas amb les nueses adolescents de l'Amèrica postcolonial, ho faria amb el quadre de Manet, Olympia, datat el 1863 i que podeu veure en el Museu d'Orsay, de París.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris