nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
17°

La bombarda (1948)

«Venint del camp cada tarda/ passava en mos anys primers/ pel cantó de la bombarda/ que ajuntava dos carrers».
«La bombarda hi és encara/-l'empotraren al cantó-;/ ja ningú no la repara/ com abans que era piló».
«¿Quin dels segles esguardà/ sa ferrenya gosadia/ defensant la rodalia/ d'un intrús a dominar?»
«Espià de qualque torre/ els pirates algerins?.../ Res no diu el temps que corre/ de quins foren sos destins».
«Reforçant la cantonada/ és romasa, com un bloc;/ d'on sortí, d'on fou portada,/ nungú ho sap..., ni jo tampoc».
Curiós poema que forma part de l'aplec El retorn, de Maria-Antònia Salvà, publicat el 1948 i on la poetessa posa la mirada sobre un de tants objectes que passen desapercebuts als vianants, en aquest cas una petita peça artillera que fou emprada com a piló oreforç de cantonada. Res ens ha de resultar sorprenent en aquest país on tot s'aprofitava per a un segon o tercer ús. Sabem que les bombardes eren boques de foc que disparaven projectils de pedra o de ferro i que es varen fer servir durant els segles XIV i XV.

Això ens trasllada, tot pensant en la cronologia bèl·lica, a la revolta o revolució dels anys 1450-52, quan el manacorí Simó Ballester, àlias Tort, capitanetjava un exèrcit popular de més de dos mil homes. Quan Francesc Erill, el capità general, vingué de Nàpols amb mil soldats, els terribles «sacomanos», i quatre-cents cavalls, per comminar tothom a la submissió, hagué d'anar pels pobles. La darrera batalla deixà vuitanta pagesos morts prop d'Inca i uns altres vuitanta, presoners, foren penjats pels arbres. Els sacomanos, de l'italià, «sacco», saqueig, era la tropa més cruel de l'època, que més que fer presoners, s'estimava matar, torturar, mutilar o violar, llançant-se per damunt de tot el robatori de qualsevol cosa que pogués ser objecte de botí. A la resta dels pobles capturaren i executaren dues-centes persones més, mentre que tres-cents fugitius, que abandonaren l'Illa, pogueren contar les malifetes de les autoritats i els seus sicaris. No és estrany, doncs, el valor, sense reserves, que tenia a qualsevol vila, una peça artillera. El foc violent capaç de defensar els murs més exteriors d'una població i que apagat, ple de rovells, reduïda la seva fèrria estructura a trist afegitó urbà, inspirava la poetessa de Llucmajor, la mateixa que havent mirat el passat, observava també el futur, quan dedicava aquestes breus estrofes «a les donzelles de l'any dos mil»:

«Oh vosaltres, pressentides flors d'amor i gentilesa/ que viureu quan mon passatge s'haurà fet esborradís;/ jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa/ que s'allunya de mos versos dins l'esbart voleiadís».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris