nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
15°

La Cartoixa del Paular (1440)

El monestir del Paular fou enllestit el 1440, després de mig segle d'obres, puix que el 1390 era fundat per ordre de Joan I de Castella. Conserva els estils gòtic-plateresc i renaixentista. El temple, d'una sola nau, fou coberta amb volta de canó amb llunetes. També hi és de destacar el claustre, amb quatre ales de voltes diferents; la sala capitular amb l'altar barroc i el transparent, a l'estil de Churriguera, però realitzat per Francisco Hurtado. Aquesta cartoixa, avui convent de benedictins, a Rascafría, prop de Madrid, fou obra de l'arquitecte Juan de Guas i a finals del segle XVIII es podria considerar una avant-sala de Bellver pel que fa a la vida de Jovellanos, és a dir, el seu primer desterrament o exili. Poeta al cap i a la fi, ningú com ell n'ha glosat els detalls i els sentiments que tal indret inspiren: «Des de l'ocult i venerable assil/ on la virtut austera i penitent/ viu ignorada i, del voluble món/ fuita, en santa soletat s'amaga,/ el trist Fabi al venturós Anfrís/ salut en versos envia...».

Observa la natura que l'envolta. El goig que sembla moure totes les coses. Però no vol oblidar que el beatífic escenari és també una gàbia, d'or potser, però gàbia.
«Mes, ai d'aquell que fins en el sant assil/ de la virtut arrossega la cadena/ la feixuga cadena amb qui el món/ oprimeix sos esclaus?! Ai del trist/ en qual oïda sona amb espant,/ per aquesta obscura solitut rompent/ del seu senyor l'imperiós crit!/ Jo cerc en aquestes posades silencioses/ el repòs i la pau que aquí s'oculten,/ i només hi trob l'inquietud funesta/ que els meus sentits i raó contorba./ Cerc pau i repòs, però en va/ el cerc, oh, car Anfrís!, que aquests dons/ herència santa que en partir del món/ deixà Bru en els seus fills vinclada/ jamai en cor profà entraren/ ni al parcials del plaer es donaren./ Conec bé que, fora d'aquest assil, només m'esguarda un món sense sentit/ els vans desitjos,/ espant i dolor; però encara/ de restar aquí dintre no he decidit».

Parla aquí de Sant Bru (Colònia, 1035/ Serra de Sant bru, prop de
Catanzaro, 1101), fundador el 1084 de l'orde de la Cartoixa, a un paratge proper a Grenoble (Grande-Chartreuse).
«No em puc resoldre, i desenganyat/ seguesc l'impuls del fatal destí/ que a molt més dura esclavitut em guia. Seguesc el seu fer i mpuls, i duc sempre/ per tot arreu els pesats grillons/ que de l'ansiada llibertat em priven...».

Entre clams i planys segueixen els versos. Cada mot amb la seva càrrega de frustració i nostàlgia. I acaba dient: «Ple d'angoixosos pensaments/ pas la trista pererosa nit/ en molesta vigília, sens que arribi/ als meus ulls la son/ ni interrompin/ sos regalats bálsams ma pena».

«Torna a la fi amb la rosada aurora/ la llum avorrida, i rere d'ella/ el clar dia a publicar els meus plors/ i donar nova matèria al dolor meu».

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris