nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

El castell de Montaner (1380)

Germà del castell de Bellver en molts detalls constructius i pel fet de ser un dels poquíssims, juntament amb la fortalesa mallorquina, que presenten planta rodona, el castell de Montaner bé mereix aquí un breu comentari. Domina des del cim d'una arbrada muntanyola, amb la seva torre de l'homenatge, la vall de Lis i, com diu un historiador poeta, «proclama per sempre més la glòria d'un príncep pirinenc de llegenda, Gaston Febus», curiós personatge que somniava un gran Estat muntanyenc que cobrís bona part de la serralada dels Pirineus. La torre, de prop d'una quarantena de metres d'altura és, doncs, el record que mira lluny del que podem trobar a la porta d'entrada del recinte, l'escut en pedra dels Foix-Béarn i la divisa «Febus me fe», tot proclamant el seu constructor. L'obra era enllestida el 1380, després de cinc anys de treballs penosos a tan aillat indret. Punt estratègic entre Bearn, Armanyac, la Gasconya anglesa i la Bigorra, estava destinat a entrar tot seguit en llargues guerres. Així, el seu senyor, Febus, dit també vescomte Gastó III de Foix-Bearn, aconseguia, amb el suport de la fortalesa, la independència de la regió de Bearn, tot i que el seu somni tenia com a objectiu la unificació de totes les terres que van des de Foix a Orthez. Igualment ambiciós, el seu veïnat, el comte d'Armanyac, que volia controlar la Gasconya, se li enfrontà. En aquella lluita es trobava també en joc la possessió de la Bigorra, de la qual el darrer comte havia mort sense deixar hereus. La batalla de Launac, el 1362, donà la victòria a Febus i els guanys bèl·lics li varen permetre, després, de fortificar molts punts de les seves terres, xarxa de castells i castellets que tenia per centre el de Montaner. En l'edificació definitiva d'aquest, la pedra picada fou en gran part substituïda per la rajola del Languedoc. L'arquitecte, Sicart de Lordat, aconseguia amb aquesta tècnica abreujar la durada de les tasques. Els murs i els torrellons foren encerclats per un fossat profund i només es podia accedir al recinte mitjançant un pont llevadís. Concebut per a l'allotjament d'una important guarnició, Montaner gaudia d'una distribució generosa, amb grans cuines, bugaderies, sales, pati d'honor amb el seu pou, residència dels senyors amb espaioses cambres, estables...Tanmateix els temps de les peces artilleres, segles XVI i XVII, feren que l'interès defensiu de Montaner fos menys evident. L'empraren els protestants durant les guerres de religió i això significà els seus primers esbucaments. El 1621, quan Lluís XIII passava per Bearn i els protestants es refugiaven dins la fortalesa, el duc d'Epernon la reconqueria a sang i foc. Després vendria el seu abandonament. La restauració de 1970 l'ha inclòs en les rutes del turisme arqueològic.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris