nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
13°

L'alfàbia de Pirandello (1928)

Temps de dur les olives a la tafona. Temps de fer oli. Aquest líquid d'or que tan important ha estat i és en la nostra gastronomia illenca. Compartim aquest amor multisecular de l'olivera amb diversos països de la Mediterrània: Israel, Andalusia, Sicília... I aquí ens volem trobar amb la figura de Luigi Pirandello (Agrigento, 1867-Roma, 1936), autor de novel·les i relats breus en la tradició del verisme i que destacà, principalment, pel seu teatre, on presenta la personalitat humana dislocada en aspectes i opinions contradictòries, incapaç de recomposar-se lògicament. Parlant d'olives, oliveres i oli ens ha interessat la seva narració «L'alfàbia»...

«Aquell any les oliveres aparegueren quallades de fruit: encara els arbres antics es veien carregats, com l'any anterior, malgrat les boires en l'època de les flors. Don Lolló Zirafa que posseïa grans olivars en la seva possessió de «La Cota del Primer sol», amb vista que en les seves cinc alfàbies velles de terrissa esmaltada no hi cabria tot l'oli de la nova collita, n'encarregà una més grossa a Sant Esteve de Camastra, on es fabricaven: alta fins el pit d'un home, panxuda i magestuosa, és a dir, com l'abadessa de les altres alfàbies. Com de costum s'havia barallat amb el terrissaire local: però, amb qui no estava barallat Don Lollo Zirafa?

Per qualsevol coseta de no res s'enfurismava...
Aquella alfàbia nova, que li costà quatre unces comptants i sonants, tot esperant un lloc al celler, fou posada provisionalment a la tafona. Una alfàbia d'aquella dimensió no s'havia vista en la vida; hi devien caber com a poc dos-cents litres. Posada allà, en aquella cova humida, plena d'olor de most, espessa i agre com a tots els indrets sense aire i sense llum, feia llàstima...».

I ara ve el millor de la història. Mirau, per on, l'alfàbia aparegué un matí de la collita d'oliva, enmig dels tràfec dels pagesos que anaven i venien, trencada. Només un tros. Però rompuda. Don Lollo es posà furiós. Hagué de cercar algú que li arranjàs. Aquest era Dimas Licasi, «un vell primatxol, d'articulacions retortes i nuoses com un tronc mil·lenari d'ullastre. Per treure-li una paraula feia falta un ganxo. Cellut, pensatiu, trist pel seu cos deformat...» va accedir a arranjar l'alfàbia amb la seva pega miraculosa. A causa de la dimensió de l'alfàbia s'hauria d'arranjar des de dintre. Fer els foradets amb la barrina, passar-hi els filferros de costura i assegurar la peça rompuda amb la pega d'aferrar. L'ajuda ren a entrar-hi. Quan hi va ser, va fer una feina gairebé perfecta. Acabada la tasca va voler sortir, però la boca de l'alfàbia no li ho va permetre. Què havia de fer? Rompre novament l'alfàbia o restar per sempre més allà dintre com una sardina de llauna dins el seu oli? Don Lollo s'estirava els cabells al davant de tal dilema.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris