muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín:
11°

Altre cop Enarda la Bella (1768)

Enarda, la bella/ tenia un amic/ amb qui consultava/ tots els seus capritxos:/ colors de moda/ més o menys vius,/ plomes, capellets,/ piguetes i rínxols./Mai en l'ornament/ foren admesos/ si ell no li deia/ Graciós i bonic!/ Quan sa fermosura/ plena d'atractiu / en sos verds anys/ més lluentor tenia/ traïdora li roba/ (no encert a dir-ho)/ la negra verola/ sa gràcia i encís./Arribà al mirall/ aquest, son amic/ i com que es jacta/ de fidel i senzill/ llisa i planament/ la veritat li diu./ Enarda furiosa/ quasi sens sentit/ li dóna l'esquena/ llançant molt mals crits. Des d'aquell instant/ conten, no volgué/ anar de consultes/ amb el senyor meu./ Escoltem, Enarda,/ si cerques amics/ que te representin/ ta gràcia i encís,/ però que no et diguin/ defectes i vicis/ d'aquells que ningú / troba en si mateix,/ digues com diantre/ els pots corregir.»

Aquest poema de Félix Maria Samaniego (Laguardia, 1745 ídem. 1801), escriptor fortament influït per les idees enciclopedistes, el mateix que altres companys seus de tertúlia, com Olavide, Aguirre, Espinosa, Malaspina, etc. passaria, principalment, a la literatura devinguda clàssica en la posteritat, per la seva col·lecció de cent trenta-set faules morals, escrites entre 1781 i 1784. Però en els seus versos no tot eren animals parlants sinó també personatges d'humana ànima i estructura que segons ell mereixien la seva crítica. És, aquesta Enarda, la mateixa que tingué amors amb Jovellanos? En aquest cas, si fou atacada, com diu el poema per la verola (mot que ve del provençal, «variola») havia de ser per a ella un drama d'immens espant. Aquesta malaltia infecciosa, immunitzant, molt contagiosa i epidèmica, deguda a un virus i caracteritzada per una erupció de taques vermelles que es transformen després en petites butllofes i seguidament en pústules que, un cop curada la dolença, s'eixuguen i deixen cicatrius indelebles. Tanmateix, no mancaven les damisel·les de cremes i altres productes de tocador capaços de cobrir qualsevol vestigi epidèrmic.

La verola es contagiava d'individu malalt a individu sa mitjançant l'alè i els metges del segle XVIII no tenien cap dificultat per a identificar la malaltia. Primerament, pujava molt la febre i el malalt es queixava de forts dolors musculars. Llavors, aquests símptomes desapareixien i hi sorgia una erupció característica, la qual s'estenia a tot el cos a partir de la cara, consistent, aquesta, en les taques vermellenques que esdevendrien, successivament i com ja hem explicat, vesícules, petits tumors amb pus, i crostes que donen lloc a senyals més o menys visibles. Ben sovint, la verola tenia conseqüències fatals i entre deu i vint casos de cada cent acabaven amb resultat de mort.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris