nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
11°

Ponson du Terrail i Rocambole (1901)

Vicente Blasco Ibáñez, polític, novel·lista i director de les edicions populars de La novela ilustrada, de Madrid, publica els relats francesos de tant èxit entre els lectors de fulletons que tenen per personatge Rocambole i dels que n'és autor Pierre Alexis Ponson du Terrail (1829-1871), de molt extensa obra i que aconseguí gran fama amb el seu cicle. No oblidem que Rocambole, el més conegut dels innombrables personatges creats per la seva fantasia, produí, fins i tot, un vocable en el llenguatge quodidià, de manera que deim «rocambolesc» a allò extravagant, ple de peripècies extraordinàries i inversemblants. Així, per exemple, encara es pot sentir: una aventura rocambolesca, una novel·la rocambolesca. Les novel·les de Rocambole ens endinsen doncs entre les gents dels barris baixos de París. Rodamons, mendicants, vagos, borratxos, prostitutes, infants obrers... en contraposició a aristòcrates corruptes, burgesos aprofitats i industrials sense escrúpols. A l'hora de la veritat, literatura de quiosc però també un testimoni social. Les descripcions senzilles, urbanes, obeeixen a la doble panoràmica, l'escenari residencial de casa bona contrastat amb els districtes foscos dels desheredats. En el primer cas: «El carruatge de sir Williams, ràpid com una fletxa, rodà per l'avinguda de Neuilly, travessà el pont, passà per Courbevoie, Nanterre i Rueil, costejà el parc de Malmaison i arribà a l'entrada de la petita vall que s'estén a l'esquena de Bougival, colònia de pescadors i d'artistes alhora. Llavors pujà al trot per l'únic carrer de la vileta, tot deixant enrere l'església i s'aturà, finalment, al davant de la barrera d'una gran propietat plantada d'arbres, envoltada de murs i a l'extrem es veia un castellet d'estructura moderna, mentre que en la direcció oposada, en un angle del parc, el que hi havia era una caseta habitada per la vídua Fipart...». L'ambient fumós, obscur, degradat i molt popular d'un tavernó ens porta al pol contrari.

«La taverna estava quasi deserta, i més encara la sala principal. S'hi podien veure alguns bancs entorn de taules quadrades cobertes amb un hule greixut, un mostrador d'estany ple de gerres, i un prestatge amb ampolles, col·locades simètricament, i que portaven diverses etiquetes com perfecte amor, crema dels amants feliços, ratàfia de les Índies, elixir de la cartoixa verda i altres denominacions no menys pomposes. En el mostrador Rocambole estava entretingut en la lectura d'una comèdia, mentre que la vídua Fipart feia la becaina asseguda a una cadira al costat del foc. Una espelma, col·locada sobre una palmatòria de ferro, constituia tot l'enllumenat d'aquell angost recinte de parets negrenques...». Un ambient, doncs, no tan inversemblable com podríem pensar. La vida urbana de la primera meitat del segle XIX.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris