lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
11°

La catedral dels pobres (1898)

Fou una de les obres més emblemàtiques i ambicioses de Joaquim Mir(Barcelona, 1873-1940), un artista que influït pel paisatgisme de Vayreda i lligat al modernisme barceloní va fer evolucionar la seva obra del naturalisme a un postimpressionisme amb una paleta de gran intensitat i cromatisme. En el moment d'enllestir la seva «catedral dels pobres», un grup de mendicants i algun obrer al davant del temple en construcció de la Sagrada Família, Mir tenia vint-i-cinc anys. La Sagrada Família, obra genial del modernisme individualista d'Antoni Gaudí que s'anava aixecant a la perifèria de l'eixample de Barcelona, seria doncs el motiu representat al fons del gran llenç i els captaires, un avi, un coix desocupat, una dona amb dues criatures, dues nenes jugant més enllà i un parell de picapedrers amb les mans sobre els blocs de construcció constitueixen tota una història gràfica amb eloqüència al cent per cent. Per tal d'entrar en aquell recinte on es treballava de valent, Joaquim Mir, havia hagut de menester un permís especial de l'arquitecte. Era aleshores ajudant de Gaudí el no menys genial Opisso, qui, testimoni d'aquell curiós sistema de pintar quadres de gran format a cel obert, quan el pintor es barallava amb la tela i renegava com un carreter, no dubtava en afirmar que «veure Mir, dia rere dia, pintant aquell quadre de grans dimensions, era una cosa inaudita, una cosa apoteòsica, inversemblant i impressionant alhora».

Però la pintura és també un document de tan amples proporcions socials com plàstiques. Ens conte que mentre es va aixecant cap al cel de la gran ciutat una obra sumptuosa, que fins i tot seria la ruïna del seu propi arquitecte, hi ha una gent que no aixeca el cap, que té la mirada baixa i la mà parada, que malviu i procrea.

Els explica el crític Francesc Fontbona que «el quadre no va tenir l'acollida que Mir esperava, en part perquè en l'esmentada exposició de Belles Arts de Barcelona de 1898, on va obtenir una tercera medalla, la pintura de Ramon Casas, La processó de Santa Maria del Mar, va eclipsar tota la resta d'obres. Quan l'exposició va acabar, la pintura de Mir va passar a la cerveseria Els Quatre Gats, cenacle carismàtic del modernisme català, on l'encarregat, Pere Romeu, la va tenir penjada a la sala de la gran llar de foc neogòtica, fins que va passar a la col·lecció del sastre Benet Soler, famós per haver estat retratat diverses vegades per Pablo Picasso.

Però potser el quadre mancà d'entusiasme per part de l'alta burgesia que veia en l'obra de Mir un clam, i més que un clam, una queixa sobre les condicions amb les quals els polítics del moment fonien els doblers dels pressupostos, tot deixant quasi sempre amb el cul a l'aire als que no tenien res de res.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris