nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
13°

La tomba del cors (1840)

Després de la mort de Napoleó a Santa Elena, les seves despulles serien traslladades a París. Molts poetes s'inspiraren en aquella realitat. L'home quasi totpoderós eren reduït ja per a sempre, encara de solemnement, a les ombres de la mort. Un d'aquests poetes era Alphonse de Lamartine. La seva composició «Bonaparte» conté unes reflexions escrites poc després que França s'assabentàs de la mort de l'emperador a l'illa atlàntica. Es precís tenir en compte que la família de Lamartine era profundament reialista i el poeta ho explica molt bé en un dels seus comentaris: «Jo no estimava Bonaparte. Havia crescut dins l'horror de la seva tirania. Tot escrivint aquesta oda, que algú ha trobat massa severa, jo m'he trobat, ben al contrari, massa indulgent. Tanmateix, la popularitat pòstuma d'aquest gran nom no es pogué amagar ni una miqueta».

I així, cantava: «Sobre un escull batut per l'ona qui plora,/ el navegant, de lluny, veu blanquejar en la ribera/ una tomba, prop de la vorera i per les aigües cenyida;/ el temps no ha obscurit encara l'estreta pedra,/ i sota el vert teixit de cards i eures,/ hi podem distingir un ceptre trencat».

«Aqui dorm... Ni un nom! Demanau-lo a la terra!/ Aquest nom, en lletres sagnants escrit/ des de les vores del Don a les sorres del Sinaí,/sobre el bronze i el marbre, i sobre la sina dels braus/ i fins i tot al cor d'aquests ramats d'esclaus/ resignats sota sa quadriga».

Segueixen setze estrofes més i diu, llavors, la darrera: «Tancat és son taüt! Ja Déu l'ha jutjat! Silenci!/ el seu crim i les seves gestes pesen dins la balança:/ Que no toqui més la mà dels pobres mortals!/ Qui pot sondejar, Senyor, ta clemència infin ita?/ I vosaltres, pobles, sabeu quin és el va preu del geni/ que no engendra pas cap virtut!».
Són mots que sota l'aparença de meditacions poètiques es queixaven amargament d'uns anys injusts. Es el mateix tema que exposava José de Espronceda en el seu poema «A la traslación de las cenizas de Napoleón»: «Misèria i avidesa, diners i prosa,/ en vil mercat convertit el món,/ passions de generosa ànima/ posant a molt baix preu,/ quan ta sort i ton resplendir presideix/ un mercader que amb la seva vara amida/ el geni i la virtut, trista Europa,/ i entre el llenç vulgar que brodà en or,/ mort ton antic llustre i decòrum,/ com a un cadàver fètid t'abriga». I conclou amb una darrera estrofa: «Què importa si provoca/ ma veu la burla de les ànimes vils,/ morir què importa en tan gloriosa lluita,/ què importa enveja que tadent afinis?/ Jo cantaré: la humanitat m'escolta;/ Jo volaré on la tomba amaga/ l'antiga glòria i resplendir del món;/ jo mateix aixecaré la llosa,/ i remouré la terra que sepulta,/ semença de virtut i pols fecunda,/ la cendra d'un heroi generosa/ i enmig de tothom, en dilatada plaça/ de la gran capitalm davant els ulls/ de sa dormida, rebaixada raça,/ llançant ses pàl·lides despulles, O, vergonya!, cridaré a la gent/ O, dels homes rebutjable escòria,/ veniu, doblegau l'envilit front:/ un cadàver, no més és vostra glòria!».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris