algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:

Un tirador algerià (1918)

És trobat a la platja de Portals Vells el cadàver d'un súbdit francès. Es tracta d'un soldat de tiradors algerians, el nom del qual és Javier Facone. Ha mort ofegat a trenta-dos anys. Sembla que els corrents marítims l'han portat a la costa. És un nàufrag o un fugitiu. Els pescadors d'un petit vaixell diuen que han vist passar, enmig de la nit, fa uns dies, un navili mercant amb molta gent a bord. Llavors, al cap d'una estona, els va semblar veure el contorn d'un submarí, navegant en superfície. Va ésser enfonsada una nau amb tropes? Una altra suposició és la del soldat desertor que és llança a la mar per a fugir del càstig, tot confiant amb una destresa natatòria que el dugui a terra ferma. Assabentà del trist afer el cònsol francès, que ho comunicà a les autoritats del seu país. Pràcticament no hi hagué resposta i cap família no reclamà les despulles del soldat. De quin front provenia? A quin front anava? La mar imposava el silenci. Tot plegat em recorda aquell poema de Pierre Jean de Béranger que solien cantar els fills de França quan es trobaven lluny del seu país, especialment els soldats...

«Com va de lent el navili/
-vers on ma fortuna es troba-/
Al beneït solar meu!.../
Com de lent al port se'n va!/
França sospirada!/
Pàtria estimada!/
quantes vegades els meus ulls/
et cregueren descobrir!.../
Que un veu suau/
però inquiet ens porti/
fins a tes platges tranquil·les/
on jo vénc a morir!/
A la fi, un rústec mariner/
Terra! crida commogut;/
i jo, mes nostàlgies oblid,/
dolça pàtria... Salutacions!/
Sí, mirau les costes de França;/
mirau el port, la mar blava;/
mirau el camp que en la meva infantesa/
acollí ma llar humil./
França sospirada!/
Pàtria estimada!/
Passats vint anys d'angoixa/
vestigi de l'absència el tul;/
deixa que vegi/
plat ja i vila;/
Ja puc colombrar les cases/
coronades de fum blau./
I ma ànima en gaudeix en alegria callada:/
aquí vaig estimar per primera vegada/
i aquí ma santa mare espera;/
dolça pàtria... Salutacions!»

Els mots no poden ser més sentits en aquesta cançó del retorn. El soldat desitja tocar la seva terra i dins el seu cos hi ha tot un desfici, una impaciència, de no poder-ho aconseguir. Llavors, la vista de la costa, finalment, esdevé com un bàlsam. De vegades, l'èpica, el gust per l'aventura a terres llunyanes, atreu i interessa els esperits jovents.

«Perquè ja d'ésser estimat/
l'esperança he de perdre./
desert, testimoni mut/
dels meus amors i dels meus desenganys./
I tu ets el sol dels meus anys!/
dolça pàtria, dolça pàtria!/
Res no pogué fer callar una veu/
que em manava el retorn!/
Tot ho deix, i despullat/
torn amant a ta ribera;/
aquí una tomba m'espera».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris