lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
11°

La tragèdia «Raquel» (1778)

Vicente García de la Huerta (Zafra, Badajoz, 1734-Madrid, 1787) aconseguia la fama, com a poeta i dramaturg, amb la representació de la seva tragèdia Raque, un autèntic esdeveniment teatral pel que fa a crítica i públic. També traduí Electra, de Sòfocles, i Zaira, de Voltaire. Però es va cansar de la doctrina neoclàssica i volgué reivindicar un teatre plenament espanyol, idees i plantejaments que publicà en un voluminosa obra de setze toms i que titulà Theatro Hespaño. La seva producció poètica fou també molt celebrada, especialment Égloga de los pescadores. Després, processat i condemnat per uns versos contra el Comte d'Aranda, el reduïren a la fosca d'un cert oblit. Abans, però, de deixar d'esser el poeta oficial, escriví un romanç de 328 octosíl·labs que dedicà al personatge del moment: «Elogio del Exmo. D. Antonio Barceló, con motivo de la expedición contra Argel en julio de este año 1784», una composició que, entre altres estrofes, diu, per exemple: «Ja l'incendi per tot arreu/ sa fúria inclement pren/ i el fum dens i les flames/ l'atmosfera ennegreixen».
«Ressonen els grans crits/ de l'infeliç que pereix/ i no és Alger altra cosa/ que estralls, runes i morts».
El «capità» Antoni Barceló va néixer en el carrer del Vi, on podrem veure la seva casa pairal, avui col·legi de teatins, on una làpida vora la porta ho proclama. Era el darrer día de l'any 1716. Son pare, Onofre Barceló, patró de xabecs, li va inspirar la vocació marinera. El 1735 obtenia el títol de tercer pilot de nau i dos anys després es casava amb Francesca Bonaventura Jaume. El 1738 el rei en Carles III li atorgava el grau d'alferes de fragata de la Reial Armada a títol honorífic i després de moltes navegacions, amb lluita contra els pirates barbarescs, era ascendit a capità de fragata. I és amb aquesta casta de vaixell que venç tres naus barbaresques i fa presoner el pirata algerià Selim. Continuen els seus combats navals contra l'amenaça musulmana, ben sovint en solitari, i el 1775 participa en l'expedició contra Alger a les ordres del general O'Really. És ascendit a brigadier i el 1779 pren el comandament de l'esquadra que ha de bloquejar Gibraltar. En el decurs d'aquest llarg setge experimenta les llanxes de canó que ell mateix ha inventat. El 1783 és signada la pau amb els britànics i acaba el bloqueig. L'any següent té lloc la segona expedició contra Alger, que acaba amb un pacte. El 1790 pren el comandament de l'estol que defensa Ceuta d'un atac marroquí. Mor el 1797 i és sepultat a la capella de Sant Antoni de l'església de Santa Creu.

Però tornem al poema:

«En sa daurada falua/ el marí a Mart s'assembla,/ que triomfant sobre Neptú,/ d'ell el trident n'arrossega».
«Corre prest als quatre vents/ i el foc que l'enardeix/ penetra d el Déu del mar/ en els més profunds refugis».
«Queixós acudeix a Vulcà/ prendre de l'insult revenja,/ perquè contra Barceló/ ni un déu sense auxili pot».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris