nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

El Quixot segons Maeztu (1926)

Ramiro de Maeztu (1874-1936) recollia, sota el títo Don Quijote o el amor, set dels seus assajos que eren publicats en aquesta data i que dedicava als tres personatges fruits del seu estudi, és a dir, el Quixot, don Joan i la Celestina, tots ells simbòlics de la nostra societat, segons ell, hispànica, des del meu punt de vista (no oblidem que don Joan i la Celestina són també referents italians), mediterrània i meridional. Deia Maeztu justificant questa obra: «Don Quijote, don Juan o la Celestina viven en nuestras almas. Son problemas morales que esperan solución, lo que justifica el carácter ético de estos ensayos de simpatización. Y cuando los resolvemos, si llegamos a resolverlos, se convierten en experiencias aleccionadoras de la vida, por lo mismo que no han sido meramente abstracciones, como teoremas de moral, sino que entraron en nosotros por la intuición y el sentimiento, como la vida misma».

Després Maeztu centra la seva anàlisi sobre la figura de Cervantes, sobre aquell home idealista però també boig que volia realitzar «el bé de la terra», i el compara amb Hamlet:

«Hamlet, al obrar sobre el público, produce Quijotes mientras Don Quijote produce en los espíritus la actitud analítica de Shakespeare... Don Quijote nos está diciendo todas las cosas que hubiera deseado Cervantes decir al mundo si se hubiera atrevido o si le hubiese deparado la ocasión de hablarle...».

El personatge mereixia l'esforç. Però no oblidem que es tracta d'una novel·la universal, puix ni la bogeria o l'idealisme són patrimoni exclusiu de la Castella atàvica ni tampoc l'esperit pràctic de Sancho Panza. Tothom s'hi ha pogut identificar. I això és perquè entre altres coses, el Quixot, sense sortir del redol geogràfic format per Sierra Morena, la Manxa i Barcelona, es refereix a tot el planeta quan narra un poc de tot. Esmenta Xina, Alger, Constantinoble, l'Amèrica colonial, les ciutats italianes, França, Portugal, Jerusalem, l'Orient Mitjà, Anglaterra... i molts països quimèrics que no tenen lloc en el mapa. I tanmateix, Maeztu, el vol ibèric al cent per cent:

«En exhaurir-se el 1898 les restes de l'imperi colonial espanyol a Amèrica i Extrem Orient, es va aixecar la figura de don Joaquim Costa per a dir-nos de posar doble clau al sepulcre del Cid per tal que no torni a cavalcar. Don Miguel de Unamuno va escriure un article de Vida Nueva i formulà també la seva sentència: Robinson ha vençut el Quixot».

Maeztu no està d'acord amb aquestes dues opinions. Ni Espanya, diu, va cercar aquella guerra i la regeneració només seria possible si encarnam aquelles dues figures des d'una nova perspectiva. El Quixot i el Cid. La mítica de la història i la història del mite.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris