algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

La nit de Sant Silvestre (335)

Tothom sap que la nit de Cap d'Any és també la Nit de Sant Silvestre però les històries d'aquelles esglésies primitives són ja en aquests temps que corren afers culturals molt oblidats. El santoral cristià és tan immens que no hi ha memòria capaç d'assimilar-ne una mínima part. I tanmateix, amb religió o sense, és història.

Una història tan vàlida com qualsevol altra. Amb els eus herois, els seus profetes, els seus fundadors, els seus dignataris... Jo sí crec, a la vista de la història, que qualsevol s'ha de fer les seves creences espirituals a la seva mesura, sense sortir, és clar, de la que diuen llei natural o més pròpiament, «humana i humanitària». Santa Teresa, per exemple, no hagués fundat les Carmelitanes descalces si hagués fet cas dels escrúpols de les autoritats eclesiàstiques que l'envoltaven o dels enemics, entre els quals els inquisidors, que la miraven de cua d'ull. Va ser valenta i va fer la seva religió a la mesura que la seva conciència li exigia. Això mateix esdevenia a Silvestre, romà, fill de Rufí i de noble família i acurada educació. Deixeble de Cirí progressà en la ciència i en el coneixement de les escriptures. Si jo hagués de triar el primer «cicerone», guia de viatgers, a Roma, pensaria en primer lloc en Silvestre, puix la feina que li produïa major plaer era la de conduir els peregrins a veure els llocs on hi havia les relíquies dels sants Apòstols, alhora que els obsequiava amb teulada i queviures. Un d'aquells visitants fou Sant Timoteu, que retornava d'Antioquia. Morí poc després i Silvestre el soterrà cristianament. Va córrer, aleshores, la veu que Timoteu havia duit amagades certes riqueses de llunyanes terres, i Tarquí Perpena, prefecte de Roma, manà que Silvestre fos detingut per fer-li confessar l'amagatall d'aquelles, suposam que imaginàries, riqueses.

Llavors, mataria Silvestre. Però heus aquí que Tarquí Perpena menjà aquella nit peix per a sopar i s'ofegà amb una espina. Aquesta mort donà la llibertat a Silvestre que als trenta anys seria admès com a clergue i ordenat sacerdot pel papa Marcel·lí. A la mort d' un papa posterior, Melquiades, l'any 314, era elevat Silvestre nou pontífex. Governà l'Església amb molta prudència durant vint-i-dos anys i en morir, el seu cos fou soterrat molt solemnement en el camí de la Sal, en el cementiri de Pristil·la, a només una llengua de Roma. Entre les seves activitats més útils es compten els seus concilis, essent un dels més importants el realitzat a Arlès, amb la presència dels bisbes de Gàl·lia, Hispània, Itàlia i Àfrica. Més anomenada tingué el de Nicea, amb 318 bisbes. I el de Roma, que Silvestre encapçalava amb aquestes paraules: «Confirmam de paraula, i així mateix ens conformam amb tot el que ha estat establert a la ciutat de Nicea amb els 318 benaventurats bisbes, pel bé i conservació de la Santa Mare Església i anematitzam tots els que la volen destruir...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris