algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

La Inquisició, a judici (1838)

Quan George Sand visita les cases inquisitorials de Barcelona, abandonades a causa de la victòria dels liberals, experimenta una forta sensació de rebuig i pena. Aquest sentiment és expressat aquell hivern, entre les fredors de la serra de Tramuntana, al seu llibre sobre Mallorca. I fa un judici sobre aquell Tribunal fanàtic que negava tota llibertat de pensar per un mateix.

Avui, i després que el papa demanàs perdó per aquells crims que en nom de Déu es perllongaren des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX, és a dir, més de sis centúries, encara se'ns revolta el ventre quan llegim en textos escolars de l'època franquista afirmacions dels mals anomenats historiadors José Mundó o Eduardo Ibarra opinions com les que vull aquí transcriure:

«Las acusaciones acumuladas contra este Santo Tribunal no demuestran más que la mala fe de sus autores y la candidez de los que las creen. Que alguna vez erraron o delinquieron algunos jueces, no hay que negarlo. Pero imputar a la Iglesia cuanto pueda parecer odioso en unos procedimientos que ella recibió de los Tribunales civiles después de muy mitigados, no es historia ni justicia».

Observem com sempre que hi ha qui vol fer veure blanc el que és negre. Com el sofisme és l'arma dels que neguen tota evidència. Com va esser traït, de totes totes, l'Evangeli de Jesucrist per part d'aquells que es consideraven els seus més fidels seguidors.

«El mortífero veneno de las herejías era propagado con secreta astucia. En vista de ello, los papas, velando por el bien de la Cristiandad, empezaron por encargar a los obispos del sur de Francia y después a enviados especiales, que averiguaran quienes era los herejes albigenses propaladores del error. Así apareció en el siglo XIII, la tan calumniada Inquisición, del verbo inquirir o averiguar. Los inquisidores descubrían a los herejes y, luego de procurar buenamente convertirlos, si continuaban obstinados en sus errores, los entregaban a los tribunales oficiales de justícia. Naturalmente se los juzgaba y sentenciaba conforme a las rudas leyes de la época».

Quina barra! «las rudas leyes de la època». I què és de fàcil donar la culpa als estaments civils! És com aquell que havent-hi hagut un atropellament, culpa el cotxe i no el conductor. I què eren doncs les masmorres i calabossos de la nostra Casa Inquisitorial, allà on és avui la plaça Major? I què eren, doncs, les cambres de tortura que hi havia allà dins? Llegir textos com La Fe Triunfante d'un tal Pare Garau (Pare del diable diria jo!) posen els pèls de punta. Però en aquella Historia Universa dels anys 50 els defensors a ultrança de la conducta eclesiàstica, antihumana i antievangèlica, seguien escrivint: «Sus penas no diferían de las que solía imponer la potestad civil en los casos más graves, y en los menos graves limitábase a dictar penas canónicas consistentes en ayunos y oraciones.

Bajo su acción caían muchos hechos pecaminosos considerados hoy además como delitos, bigamia, corrupción de menores, vicios contra natura, calumnias e injurias, que entonces, por la confusión de ideas reinantes, se reputaban solamente como pecados».

Vergonyós capítol de la història humana.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris