algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

La presó de Cervantes (1905)

Especial ressò va tenir, com en té enguany en el seu quart centenari, la celebració per part dels noucentistes d'aquella primera edició del Quixot, obra mestra universal. Repassant textos i documents, per tal de redactar el meu llibre Cervantes, el Quixot i Mallorca, recentment publicat, vaig haver de deixar molts escrits curiosos fora del tinter, de vegades per manca d'espai, i d'altres perquè no s'apropaven prou a la tesi de l'obra que, essent de divulgació, cerca la connexió de la nostra illa amb la figura de Cervantes i el seu Quixot.

És un d'aquests textos retrobats un poema de José Velarde, que troba en l'assumpte de la presó de Miquel de Cervantes, amb la seva lluent fantasia romàntica, un espai de bon lirisme i ens narra les circumstàncies de l'il·lustre presoner i la tragèdia dels ferros i els murs que l'envoltaven, soterrani trist, mesquí, un calabós provisional per al príncep dels enginys literaris...

«Era una presó obscura/ En volta acabada/ Sota terra fabricada,/ Talment una sepultura/ Lúgubre com l'amargura,/ Tan humida com el plany/ Trista com un desengany/ Racó bàrbar i fort/ Silenciós com una mort/ I horrible com l'espant./ Una llum que s'apagava/ Amb sos trèmuls fulgors/ Aquella mansió d'horrors/ Tènuament il·luminava./ Un infeliç descansava/ Sobre un simple taulat; /Tenint taula al seu costat,/ I a sobre, ploma, tinter,/ Un moribund metxer/ I un paper amb molts burots./ Com qui es sent ofegar,/ L'home al punt gemegava/ El llit aleshores cruixia,/ Gemegant de l'home alhora/ I, per al dol, augmentar,/ La humitat es condensava/ En el sostre, i gotejava;/ Semblava que a l'excés/ Del dolor, que més a més/ Fins al rocam ja plorava./ A voltes interrompia/ Aquell constant clamor,/ Com la confusa remor,/ D'alguna propera orgia./ Només un mur dividia/ El goig i la ingrata sort,/ Però molt fort, tan fort,/ Com la llosa que, avara,/ En el sepulcre separa,/ la vida de la mort!/ Creixent en agitació,/ El pres, adormit, parlava,/ I tot vibrant s'apagava/ Lent ressò dins la presó,/ I a tal arribà sa passió/ Son deliri i desconcert,/ Que, entre adormit i despert,/ De sobte s'aixecà altiu/ Amb la voluntat del viu/ I la rigidesa d'un mort./ Sa actitud causava horror;/ Els seus ulls espurnejaven,/ Els seus llavis s'agitaven,/ Amb convulsiu tremolor;/ Era mat el seu color,/ Ell amb gran pena alena,/ Blavenca i gruixuda vena,/ I son coll es dilatava/ Son cabell s'erissava,/ Com del lleó, cabellera./ Amb estranya entonació,/ Son nom diu aquell hom,/ I al ressò de son nom/ S'estremeix la presó./ La sonora vibració / Que per gegantina espanta,/ Rebota en la tosca tanca,/ I amb un soroll ronc i dur,/ Repeteixen volta i mur:/ Miguel de Cervantes Saavedra!»

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris