nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín:
14°

Memòries d'ultratomba (1841)

En aquesta data i en el seu habitatge del carrer del Bac, Chateaubriand enllesteix les seves famoses «memòries d'ultratomba». El poeta té, aleshores, setanta-tres anys. Fins als darrers dies de la seva vida, el 1848, amb una lluita ben sovint patètica contra ell mateix, retocarà, corregirà i refondrà part d'aquests textos que hauran d'esdevenir una obra extraordinària, llargament elaborada, imatge definitica del seu geni, segons els crítics. François René, vescomte de Chateaubriand (Saint-Malo, 1768-París, 1848), que jutjà els mals de la seva època i va voler restaurar l'ordre moral. Havia començat a redactar les seves Memòries d'ultratomba el 1809 i com hem vist, mai no en va estar totalment satisfet. A través de les pàgines del llibre, fa crítica de personatges del seu temps, entre d'ells, Bonapart. En el moment que la generació romàntica compon la llegenda napoleònica, Chateaubriand, qui ha conegut l'home de ben a prop, vol restituir la seva veritable fesomia. Critica que el poble planer francès, instintivament, admiri el poder, els personatges poderosos, al marge d'altres connotacions amb més ombres que llums.

«Bonapart ja no és el veritable Bonapart. És una figura llegendària composta amb els capricis del poeta, amb els interessos del soldat i amb els contes del poble. És el Carlemany i l'Alexandre de les epopeies de l'Edat Mitjana que nosaltres veim avui en dia. Aquest heroi fantàstic fa minvar la perspectiva del personatge real. Els altres retrats desapareixeran. Bonapart pertanyia tan sòlidament a la dominació absoluta, que després d'haver assumit el despotisme de la seva persona, ens fa assumir el despotisme de la seva memòria. Aquest darrer despotisme és més dominador que el primer, doncs si Napoleó era combatut quan era damunt el tron, hi ha un consentiment universal a acceptar les estocades que el mort ens llança encara. És un obstacle per als esdeveniments futurs... Cap poder legítim podrà treure de l'esperit de l'home l'espectre usurpador: el soldat i el ciutadà, el republicà i el monàrquic, el ric i el pobre, col·loquen igualment els busts i els retrats de Bonapart en les seves llars, en els seus palaus o en les seves barraques; els antics vençuts estan d'acord amb els antics vencedors; no podeu donar una passa a través d'Itàlia sense retrobar-lo; no podeu entrar a Alemanya sense veure'l, doncs en aquest país la jove generació que el rebutjava ja ha passat. Els segles s'asseuen ordinàriament davant el retrat d'un gran home i l'assumeixen amb una feina llarga i successiva. El gènere humà, aquesta vegada, no ha tingut paciència... Bonapart no ha estat mai gran per les seves paraules, els seus discursos, els seus escrits o l'amor per les llibertats que mai no ha pretès establir...».

La crítica entorn de l'ídol mai caigut del tot continua. Però la història oficial és la història oficial.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris