algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
19°

Llucià, Marcià i una donzella (251)

Llucià i Marcià són dos benaventurats màrtirs del santoral de Catalunya. Eren de la comarca de Vic i de l'època llatina, quan era emperador de Roma el famós Deci. Però abans d'esser sants eren mags, és a dir, bruixots, que practicaven la màgia negra i retien homenatge al diable. La curiosa història llegenda és aquesta: «Hi havia a Vic una donzella cristiana d'extraordinària hermosura que havia menyspreat molts pretendents, sortia poc de ca seva i quan ho feia es cobria amb el vel que amagava la major part de la seva figura. Però els dos mags, moguts per la més violenta passió, la volgueren fer seva. Invocaren els diables i posaren en pràctica totes les seves arts d'encisament. Però ella es va mentenir lluny de les temptacions i els bruixos veren frustrades les seves nombroses temptatives. Es queixaren aleshores al dimoni sobre la ineficàcia del seu poder. Però el dimoni confessà que res no es podia fer per a perdre aquella donzella que tanta fortalesa d'ànim tenia, a causa d'una profunda fe cristiana que superava qualsevol temptació. Decebuts, Llucià i Marcià pensaren que si Déu superava en poder el diable, ells haurien de servir Déu. Moguts per aquest discurs, cremaren els seus llibres i formularis enmig de la plaça pública de Vic. Llavors, deixaren ca seva i les seves riqueses i anaren a viure a un indret desert, lluny de qualsevol poblament. Allà feren gran penitència. Però els habitants de Vic, que en la seva gran majoria eren pagans i adoraven els déus de l'Estat, no els oblidaren, i els denunciaren a Sabí, el jutge, de manera que els dos ermitans, que és el que eren aleshores, foren portats al davant del tribunal que actuava en nom de l'emperador de Roma.

Els feren declarar, els interrogaren, fins i tot hi hagué una mena de polèmica entre ells i els magistrats en qüestions religioses i, finalment, tot veient que la conversió dels reus al paganisme oficial era impossible, els condemnaren a esser cremats vius. Els botxins prepararen la foguera, enmig de la plaça de Vic, amb assistència de tots els veïns i, en pocs moments, aquells dos cossos eren cendres.

Els pocs paleocristians que hi havia recolliren alguns ossos socarrats en el major secret i els guardaren en lloc ben ocult. Quan el cristianisme deixà d'esser perseguit, les relíquies foren dipositades a l'església vigatana de Sant Sadurní, dins un sepulcre de marbre. Després de les invasions dels bàrbars i dels àrabs, el comte Ramon Berenguer I, mitjançant un monjo que nomia Ramon Ferrer, les descobrí i temple i sepulcre foren reconstruïts allà mateix en temps de Pere IV, el 1342. Passat un temps, els canonges Pere Surigueres, Berenguer de Colomer i Joan d'Abendo demanaren un indret més adient i digne per a les relíquies. Hi va estar d'acord el bisbe de Vic, Galcerat. Així, en processó solemne, les despulles dels dos màrtirs foren col·locades a l'altar major de l'església de Sant Sadurní.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris