cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

Balzac a Ucraïna (1848)

Honoré de Balzac (Tours, 1799-París, 1850) era un home d'èxit. Havia escrit la més monumental de les obres literàries, La Comèdia Humana, que retrata la societat francesa des de la Revolució fins el 1848. En realitat es tracta de noranta novel·les, costumistes, filosòfiques i analítiques, les quals varen influir de manera decisiva en la literatura realista i naturalista europea. Noranta novel·les, molt fàcil de dir, no tan fàcil de comptar i un autèntic prodigi a l'hora de fer-ho. Una autèntica potada pel cul a tots aquells que diuen que un autor de qualitat no pot ser prolífic. Tanmateix, no es pot fer cas als qui són d'aquesta opinió. La cosa és més miserable i senzilla. Són els de sempre. Aquells que han perdut la vena creativa i aquells altres que només treuen de la impremta i molt de tard en tard, alguns avortaments literaris.

Però tornem a Balzac, quan a causa dels revolucionaris moviments de les barricades amb tot un seguit de fets anàrquics que donen lloc a una alarmant inseguritat ciutadana, amb tota mena de crims i robatoris, decideix de posar terra pel mig i marxar a Rússia, segons ell, «l'únic país d'Europa on hom pot estar tranquil».

Però no us penseu que la feina, per hermosa o vocacional que sigui, no va corcant el cos. El gran esforç creatiu de Balzac té un preu alt. Tot i que és un home robust, es troba malalt. I la seva mala salut empitjora encara. Pensa que la seva millor medecina, el remei als seus mals, és la vídua Hanska, a Ucraïna, i aquesta tardor de 1848 va a terres russes, magre i febrós, la vista ennuvolada, temorenc del propi cor que sembla haver d'aturar el seu batec. S'instal·la a Wierzcxownia, una estada d'any i mig. Perseguit per les preocupacions de doblers, només escriu cartes de negocis.

Reclama pagaments als editors, demana préstecs als bancs... Els seus deutes són importants i amb això, i la mala salut, li resulta impossible escriure un text literari. Es vol casar amb la vídua Hanska, autènticament il·lusionat, però la dama dubta encara. Passats uns mesos es casaran. Tant ell com ella han complert els cinquanta anys. Malalts l'un i l'altra. Fins i tot el dia de les noces. Quan retornen de l'església, ell pateix una crisi cardíaca i ella un atac de gota. A la fi van a França i estableixen residència a París. Tanmateix, l'escriptor, tot d'una que arriba a la capital francesa, ha de restar enllitat, malalt més, si cal, puix el llarguíssim viatge ha empijorat tots els seus mals. Ja no aconseguirà aixecar-se del llit. L'estiu de 1850 mor. També ell ha hagut de viure l'autèntica comèdia humana, de la neu d'Ucraïna a les pluges de París. El seu enterrament, en el cementeri del Père Lachaise, compta amb l'assistència de molts personatges de les arts i la política, entre d'ells Víctor Hugo, que dirà en emocionat discurs: «Tots els seus llibres són un sol llibre, un llibre viu, lluminós, profund, on hi veim l'anada i la vinguda, el caminar o el moreu's amb un no sé què de torbador i terrible barrejat amb el que és real, tota la nostra civilització contemporània...».

Que ja és molt dir.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris