cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
17°

El Déu dels exèrcits (1805)

És la vespra de la batalla de Trafalgar. L'endemà hi batria el combat naval, al davant del cap homònim, on l'armada britànica de Nelson derrotaria l'esquadra francoespanyola dirigida per Villeneuve.

La gran derrota suposaria la fi de la Marina de Guerra espanyola, que va perdre deu dels seus quinze navilis, així com la renúncia de les ambicions franceses per a conquerir la Gran Bretanya després d'imposar-li un bloqueig continental.

L'heroi indiscutible d'aquella jornada fou Nelson, Horatio vescomte de Nelson i duc Bronte, almirall entre els almiralls (Burnham Thorpe, 1758) que tanmateix resultaria mort en la batalla. Una vida d'aventura i servei a la Marina que ja l'havia duit abans a l'Índia i l'havia fet participar en el bloqueig de Cadis i en la batalla del cap de Sant Vicenç el 1797. Després conquerí Malta i finalment, dugué a la victòria els seus homes, a Trafalgar. A l'altra cara de la moneda, Cosme Damián Churruca y Elorza, cartògraf i mariner (Motrico, 1761), que també hi perdria la vida. Abans d'això havia fet meritosos treballs de cartografia i memòries geogràfiques anant d'expedició a l'estret de Magallanes, l'Amèrica del Nord i les Antilles. Probablement, la seva feina hauria continuat per molts anys i hauria estat ben útil per a la ciència si no s'hagués trobat a Trafalgar. Una llàstima. Una altra víctima, Federico Carlos Gravina, és emprat per la història «oficial» nacionalista per a dir que encara que Espanya va perdre aquell combat, vessà glòria pels quatre costats amb morts heroiques com la del «màrtir» Gravina. Però resulta, mirau per on, que Gravina no era espanyol sinó sicilià, ja que havia nascut a Palerm el 1756. Així, quan convé a qui convé, s'escriu la història. I anem ara al punt més tristament escandalós de l'ortodòxia nacionalista. En el llibre Lecturas históricas, text de quart de batxillerat, volum de lectura, aprovat pel Ministeri d'Educació Nacional amb data 11 de gener de 1964, Edicions SM, de Madrid, llegim, pàgina 163:

«21 de octubre de 1805. Churruca, comandante del San Nepomuceno, sube al alcázar del navío de su mando y, ante la tripulación arrodillada, dice al capellán que le acompaña: Cumpla con su ministerio. Absuelva a estos valientes, que no saben lo que en la batalla les espera. El sacerdote perdona y bendice. En pie la marinería, habla Churruca: 'Hijos míos! En nombre del Dios de los Ejércitos, prometo la bienaventuranza al que cumpla con sus deberes. Redoblan los tambores, tocando a zafarrancho; comienza la batalla de Trafalgar...».

El Déu dels exèrcits? Una fórmula que també féu servir el franquisme dels primers temps. El Déu dels exèrcits. Quin déu és aquest?

No serà el Jesucrist dels evangelis, aquell que predicava la pau i la paciència, aquell que rebutjava les armes i la violència dels homes... No serà aquell? En tot cas, el Mart de sempre.

I què és això de prometre la benaventurança als mariners espanyols que matin més mariners anglesos? Premiar l'homicidi amb la benaventurança? Premiar el mariner cristià espanyol que mati més mariners anglesos cristians? Per poc que ho pensem és el cim de la hipocresia.

Massa fort.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris