nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

Octubre, la tardor i Joan Pons (1944)

Mentre aquest mes d'octubre ens va deixant ja les primeres pluges i els primers grisos podem evocar un poema, datat tal dia com avui, de l'excel·lent poeta solleric Joan Pons i Marquès (1894-1971), que segons Francesc de Borja Moll fou un dels erudits i literats més importants de les Illes. El poema porta per títoCartell per al turista, a Formentor i no hem d'oblidar que fou escrit en els anys més trists, podríem dir, «més grisos», de la postguerra nostra, quan la guerra civil ens havia deixat una onada de fam i de misèria, un bloqueig internacional ofegador i un Estat policíac que anava des del més petit «fiscalero» o agent d'abastos fins als més alts càrrecs de la Guàrdia Civil, la Policia Armada i la Brigada Social. Alhora, com a teló de fons, l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Joan Pons, aleshores, gosa dirigir-se al turista, aquest turista que si beu al bar de l'hotel un glopet de whisky podrà tenir la convicció que és de contraban o falsificat.

Els versos van carregats d'intenció i simbolisme:
«Atura't, caminant: d'eixes contrades,/ ¿saps el secret encantament, l'honor?/ Vaga aquí l'ombra augusta del cantor,/ aquest és el gran niu de ses cantades./ Si el temps, incoercible, no debades/ passava, l'aire, el mar d'aquest racó/ omplen d'una puríssima unció/ el gran buit d'enyorances desolades./ I és tan alta sa glòria de poeta,/ que, superant tota humanal desfeta,/ sublima aquest paisatge en la claror/ inefable d'un sol que no té posta:/ així el nom i el record de Miquel Costa/ consagra el nom i el lloc de Formentor».

Perquè ens havien pogut prendre il·lusions i esperances, havien pogut enfonsar les ànimes més liberals i democràtiques, havien fet del Credo un altre Credo i del sentit ampli de la llibertat i de l'amor, un altre sentit on el lema del nou Estat, la nació «Una, grande y libre» degenerava només en mots que res no deien. Volent ignorar que els sentiments no s'imposen per decret, els nostres intel·lectuals dels anys 40 baixaven la vista i s'imposaven el silenci...

«Fina tristor de la tardor-glosava Pons en un altre moment de la seva vida -ara que el dia es desconsola/ de tanta nit i tenebror/ minvant sa dèbil gloriola./ Fina tristor, enguany dolor;/ fuig l'oronella i lluny s'envola:/ per la ciutat fosa en temor/ vaga la mort terrible i sola./ Amb el frissar del fred, confoses,/ passen les Verges silencioses;/ l'ombra i el dol avencen junts./ I el fred encant té cada dia/ i la severa melangia/ del decapvespre dels Difunts».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris