nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 16°
14°

La mort de sant Bru (1101)

Mor prop de Catanzaro sant Bru (Colònia, 1035), fundador el 1084 de l'orde de la Cartoixa, en un paratge proper a Grenoble i que s'anomena Grande-Chartreuse. Escriu un dels seus biògrafs que la seva família era antiga i noble en el país i que Bru, des de la seva infantesa, va esser d'enteniment clar, viu i esbargit, amb feliç memòria i dòcil caràcter. Estudià teologia amb l'entusiasme que li era propi i ben prest se li va veure una especial aptitud científica. Amb totes aquestes qualitats, l'enviaren a la Universitat de París, on es graduà amb aprofitament. Passà a esser-ne professor de filosofia i, havent-se escampat arreu una certa fama de savi, l'arquebisbe de Colònia, Annó, li pregà de translladar-se a la ciutat alemanya. En aquella urbs i Diòcesi, el proveí d'una canongia a l'església de Sant Cunibert. Li havia conferit, primer, és clar, els ordes sagrats, però en morir, al cap de poc temps, l'arquebisbe, l'església de Reims l'escollí com el seu magistral i, llavors, fou nomenat canceller i rector de les escoles públiques. Direm que, en resum, es tractava d'un gran pedagog. Però la dissort va voler que un home pervers, Manases, ocupàs el tron arquebisbal de Reims i, amb tota mena de violències i estratègies, la mantingué, fent fora del seu entorn els enemics. Va voler, per altra banda, corrompre sant Bru aquell prelat, que no dubtava de dur una vida regalada de plaers i d'anar acompanyat de les més belles prostitutes. Sant Bru es decantà d'aquell individu brutal així com va poder i, havent arribat l'escàndol a orelles del Papa, aquest excomunicà Manases, l'engegà d'aquell territori i posà en el seu lloc sant Bru. Tanmateix, enemic d'aquelles polítiques, en les quals no poques vegades els bisbes es mullaven les mans de sang culpable o innocent, sant Bru fugí i s'amagà. Tan bo devia esser el seu amagatall, que debades el cercaren. I donant-lo per desaparegut, triaren un altre arquebisbe, Rainald du Bellay, tresorer de l'església de Tours.

Totes aquestes experiències dirigiren sant Bru vers la meditació solitària. Després, trobant-se a París, morí un doctor conegut d'aquella Universitat, i conta la llegenda que aquell home, ja difunt, després de rebre tots els sagraments, amb fama demostrada de bon cristià, quan era vetlat pels familiars i amics, aixecà el cap i digué des del seu taüt: El judici de Déu m'ha condemnat!

Dit això tombà novament el cap en el seu llit mortuori i tots els presents restaren aterrits, entre els quals sant Bru, el qual exclamà, tot parlant a sis dels seus amics: Amics! Quin és el nostre pensament? El judici de Déu acaba de condemnar un home que segons nosaltres havia fet sempre una vida ben cristiana. Potser els seus pecats secrets l'han enviat a l'infern, i això vol dir que cap de nosaltres no pot tenir l'absoluta seguretat que no hi ha taques greus en la nostra ànima. Per això, estic decidit a abandonar-ho tot per sempre: beneficis, càrrecs, rendes, tot és acabat per a mi; me'n vaig a soterrar-me viu en el desert més desolat que trobi, i allà passaré la vida dins l'amargor, la solitud i la penitència...

Els seus amics feren també seves aquestes paraules.
Els primers monjos de la Cartoixa serien ells. Un orde religiós molt vinculat a Mallorca i també a la vida de Santa Caterina Thomàs.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris