algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
10°

Els quàquers de George Fox (1652)

Un jove sabater anglès, George Fox (Drayton, Leicesterhire, 1624- Londres, 1691), decideix fundar una secta que s'anomenarà dels quàquers i s'estendrà, principalment, pels Estats Units. Es tracta d'una reacció contra el ritualisme i el conformisme de l'Església anglicana. Però el que sostenien, per damunt de tota altra idea, els quàquers és que ningú té dret a esser ministre del Senyor, de manera que cadascú és el seu propi pastor i sacerdot. La lectura dels quatre evangelis i poder-ne fer una lliure interpretació, els conduí a poder afirmar, amb la paraula del Verb i no el verb de la Paraula, que pot esser font de tantes i tantes figures interpretatives, que les jerarquies són el mal dels moviments religiosos. Això de tenir uns la categoria de pastors i els altres d'ovelles pogué esser eficaç en un món de petits teòlegs i grans analfabets, però no avui, quan l'amor propi de cadascú es troba absolutament anivellat.

Així, els quàquers podien llegir de Sant Mateu, 23, 1-12:

«Aleshores Jesús parlà a la multitud i als seus deixebles dient:

«A la càtedra de Moisès s'han assegut els escribes i els fariseus. Feis, doncs, i guardau el que us diguin, però no els imiteu en les obres, perquè ells diuen i no fan. Fermen feixugues càrregues i les posen sobre les espatles dels altres, però ells ni amb un dit fan res per moure-les. Totes les seves obres les fan per ser vistes dels homes. Eixamplen les seves filactèries i allarguen els seus flecs; gaudeixen dels primers seients en els àpats i de les primeres cadires a les sinagogues, i de les salutacions a les places, i d'esser anomenats pels homes rabbi. Però vosaltres no us heu de fer anomenar rabbi, perquè només un és el vostre mestre, i tots vosaltres sou germans. No anomeneu Pare a ningú sobre la terra, perquè només un és el vostre Pare, el que és en el Cel. Ni us heu de fer anomenar doctors, perquè només un és el vostre doctor, Crist. El més gran de vosaltres serà el vostre servidor. El que es lloï serà humiliat i el que s'humiliï serà lloat».

Potser vénen a confirmar aquestes paraules sagrades allò que diuen que el principal enemic de l'Església és l'Església mateixa?

Tal volta una Església democràtica, on els feligresos elegissin d'entre el clergat els seus bisbes i aquests bisbes triassin els cardenals, donaria, en un futur llunyà, quelcom més apropat al poble que les actuals jerarquies, tan dissociades del creient en la majoria dels casos i el que és més trist, essent aquests mirall de conducta, no eviten aquells escàndols que fan perdre la fe a les ànimes més febles o emporuguides. I no parlem ja d'aquells reis o reines que són cap visible d'una determinada església i barregen la política amb els deures espirituals.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris