algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
19°

Església i estat (1616)

Repassant la història, ens apareix ben evident que l'Església i en general les grans religions han corromput la lletra dels seus llibres sagrats quan, abraçant els interessos bords dels estats més o menys protectors, han convertit aquests amb els seus propis interessos. No poques vegades, la paraula de Déu, des de les altes jerarquies, ha estat tergiversada o se li ha donat una significació escandalosa. El cristianisme, que és el missatge suprem de l'amor per la tolerància, ha passat, des de les seves no sempre dignes institucions, per túnels inacabables d'injustícia i repressió. El que històries oficials han pintat com a glorioses etapes del passat, en aixecar-ne els documents, comprovam que era just el contrari i que l'Anticrist s'ha passejat per dins el Vaticà nombroses vegades sense que ningú li aturàs el pas.

Així eren les coses, per exemple, el 1616, quan regia els destins de les Espanyes Felip III, el qual signava un document que posava sòlids lligams a la seva relació amb la Santa Seu. I és que com diu l'historiador Josep Maria Sans, el rei tenia molt bones relacions amb els poders «celestials».

«El rei tenia dret de regi patronat o intervenció en el nomenament dels arquebisbes de Toledo, Sant Jaume de Galícia, Sevilla, Granada, València, Saragossa i Burgos i de tots els seus bisbes sufraganis. També podia actuar amb els bisbes exempts, epígraf dins el qual entren els bisbes portuguesos i hispanoamericans. Els ordes militars: Sant Jaume, Calatrava, Alcàntara, Montesa, Crist, Sant Joan i priors de Sant Joan també eren controlats per la Corona. Per a les seves atencions espirituals, tant Felip III com els seus antecessors i successors comptaven amb el capellà major (càrrec que sempre era exercit per l'arquebisbe de Sant Jaume de Galícia), el confessor, dos sumillers de cortina, capellans d'altar major per a les lectures sacres, capellans d'honor, mestre de capella, músics, mestre de cerimònies, organistes i sagristans llimosners. El cerimonial de la Capella era molt ric, segons explica el diplomàtic, autor del document que inspira aquest treball. Potser el més interessant fos que el duc de Lerma tenia una tribuna per veure sense esser vist, i les castes de donatius: tres tassons d'argent el dia de l'Epifania; tants escuts com anys el dia de l'aniversari, això, sense oblidar el complex cerimonial de la sortida del temple amb aturades fixes per tal que es cobrissin els destinataris de tal privilegi. La reina també tenia confessor, llimosner, cerer, obler i mossos d'oratori». En resum, una Església terriblement endollada a l'Estat.

Aquest llenguatge persistí en temps de la Dictadura i encara mou moltes cues. Però el jovent actual, que encara creu en el missatge evangèlic, vol donar solidaritat i no submissió, així com compartir el mestratge, i desterrar, com s'haurà de fer tanmateix, puix la comunicació és imprescindible per a la supervivència, un llenguatge litúrgic, obsolet i cursi, que s'ha de substituir, com ja ho va fer Jesucrist, allunyat de les fórmules rabíniques, per un llenguatge més profund, pràctic i social.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris