nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
15°

Agustí a la «Ciutat de Déu» (430)

Mor a Hipona el doctor de l'Església llatina, fill de Santa Mònica, Agustí (Tagaste, actualment Suq-Ahras, 354), el qual, després d'una jovenesa entregada als plaers, decidí fer quelcom pels altres i cercar, d'aquesta manera, camins de transcendència. Havent rebut les aigües del baptisme el 387, fou des del 396 bisbe d'Hipona, on des de la càtedra hagué de mostrar la seva oposició als maniqueistes, donatistes i pelagianistes. Les seves armes foren els seus escrits i una inspirada intel·ligència de teòleg, filòsof i moralista. La seva obra cabdal porta com a títoLa Ciutat de Déu, un llibre que és tot un cim del llatí cristià.

Així ençata el volum, amb les paraules següents:
«Fills d'aquesta mateixa ciutat són els enemics contra els quals hen de defensar la Ciutat de Déu, encara que tanmateix, molts d'ells, abjurant dels seus errors, esdevenen bons ciutadans; però la majoria manifesten un odi inexorable i eficaç, mostrant-se tan ingrats i desconeguts als evidents beneficis del Redemptor, que, actualment, no podrien moure contra ella les seves llengües enverinades si quan fugien de la revenja del seu contrari no haguessin trobat la vida, amb què tant expressen la seva supèrbia en els seus temples sagrats. Per ventura, no persegueixen el nom de Crist els mateixos romans als quals, per respecte i reverència a aquest gran Déu, perdonaren la vida els bàrbars? Testimonis són d'aquesta veritat les capelles dels màrtirs i les basíliques dels apòstols que en la devastació de Roma acolliren dintre de si mateixos als qui precipitadament i temorencs de perdre llurs vides, en la fuita posaven llurs esperances, en el nombre dels quals es trobaren inclosos no només els gentils, sinó també els cristians. Fins aquests llocs sagrats venia executant la seva violència l'enemic, però allà mateix s'esmorteïa o apagava la fúria de l'assassí carnisser, i, finalment, a aquests sagrats llocs conduïen els pietosos enemics als qui, trobats fora dels sants asils, havien perdonat la vida, no fos que anassin a caure en mans d'altres que no empraven l'exercici d'aquesta pietat, per la qual cosa és ben digne d'assenyalar que una nació tan ferotge, que pertot arreu es manifestava cruel i vessadora de sang, tot fent la més terrible destrossa, llavors, quan s'apropava als temples i a les capelles on estava prohibida tota profanació, així com l'exercici de les violències pròpies del guerrer, frenava de sobte l'impuls de la seva espasa i es desprenia igualment de la cobdícia de fer una gran presa en ciutat tan rica i ben proveïda».

Es referia Sant Agustí a la immunitat eclesiàstica local, vulgarment anomenada «dret d'asil», que els bàrbars coneixien. Critica Agustí el fet que els romans, essent mesurats i addictes a la justícia, frugalitat i bona conducta sempre que es trobaven en guerra oberta amb alguna nació, especialment en les primeres dècades de la nova República, donaven lliure curs als seus vicis i corrupció en gaudir d'una pau sòlida».

Però què voleu? A Roma i a qualsevol altre indret, aquesta és la condició humana. Ja ho predica l'adagi mallorquí que resum aquest text agustinià: «Només mos ne recordam de Santa Bàrbara quan trona».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris