nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:

Mayans i la filologia (1737)

L'erudit Gregori Mayans i Siscar (Oliva, 1699-id. 1781) publica el seu estudi: «Orígenes de la Lengua Española», un llibre que suposa una autèntica avantguarda en la investigació de la matèria filològica. Destaca, també, com editor d'autors clàssics i contemporanis, i, curiosament, per ser el primer autor que va fer una biografia de Cervantes, el 1737.

I tampoc no deixa de ser el primer a comentar els nombrosos arabismes que es troben presents en la llengua castellana.

Però també la nostra llengua, amb una quantitat inferior de vocables trets de l'àrab medieval, pot oferir un ampli ventall de com aquella cultura ha influït en el nostre lèxic, amb una diversitat certament generosa.

En proposam una mostra referida a tots els aspectes de la vida.

Així, per exemple, en gastronomia, tenim ar-Rub (arrop), ar-Rus (arròs), az-Zafaran (safrà), as-Sukkar (sucre), as-Zarura (atzerola), al-Habbaqa (alfàbrega), al-Birquq (albercoc), al-Jarxuf (carxofa), al-Jarruba (garrova), al-Badinyana (albergínia)...

Pel que fa a l'arquitectura i la construcció ens toparem amb mots com: ar-Rabat (rafal), dar-Senahah (drassana), at-Talayih (talaia), al-Qasaba (alcassaba), as-Saniya (sínia), al-Yibb (aljub), al-Funduqa (fonda), al-Garia (alqueria) etc.

La natura no és menys expressiva en aquest sentit i ens proveeix de paraules com: as-Susana (atzuzena), al-Buhaira (albufera)... i la vida social, les arts i les artesanies, algunes peces de vestir i algun calçat, cas de les avarques...

Mots de tota mena, com: haxxaxin (assassí), as-Sabah (atzabetja), as-Sut (assot), al-Garid (crit), al-Burnús (barnús), az-Zagaya (atzagaia), ad-Daraqa (adarga), al-Imbic (alambic), al-Iksir (èlixir), al-Marraxa (almorratxa)... És tot un petit món que s'ha resistit a desaparèixer de la nostra boca i dels nostres escrits, herència inconscient, i així, unes criatures poden jugar a qualsevol voravia dels nostres carrers per jugar amb llurs baldufes, sense saber que el seu nom àrab, i també nostre primitiu, és «xodrufa», o uns passatgers passaran per la duana del nostre aeroport tot ignorant que es tracta, també, d'una paraula llegada dels moros, «ad-Diwana»... El vell pescador anomenarà els punts de la Rosa dels Vents i potser oblidi que el xaloc és el «xoruc» que bufa des del desert. La madona de casa farà un guisat tradicional i no podrà prescindir del «moraduix», que és com la seva denominació aràbiga, «al-Moraduj»...

Com obviar que ells foren els nostres mestres en moltes coses?

El maneig de la tafona, la fabricació de trinxets, el conreu de les tàpares, l'explotació de les mines i els jaciments (durant la dominació islàmica era exportada galena d'unes mines de Bunyola) o la pesca amb «al-Madraba», que es seguí practicant al llarg del segle XIV.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris