algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
21°

Al-Hakam i el flautista (961)

Quan Mallorca pertanyia al Califat de Còrdova, al-Hakam II, nascut en aquella ciutat el 915, prenia possessió del tron quaranta-sis anys després. Era ja, doncs, un home molt gran i el seu govern no tendria llarga durada, només quinze anys. Era fill i successor d'Abd al-Rahmân III i, sota el seu regnat, al-Andalus va viure una etapa de relativa pau interior, de progrés cultural i científic, com també una expansió de territoris per la regió del Marroc. Per altra banda, nomenà valí de Mallorca el famós pirata Kàutir (969-998), que continuà les incursions per terres del sud de França i Catalunya com havia fet el seu antecessor, Almowaffak (946-969). Però al-Hakam II més que guerrer era artista i mecenes d'artistes, essent les seves grans passions, la música i l'escultura. Un dia, passant per una de les portes de la muralla, va veure un flautista assegut a la gatzoneta i interpretant una trista sonada. S'aturà per a sentir-lo força complagut. Com ens conta el poeta del segle XIV Don Juan Manuel, o millor dit, el seu personatge, l'escuder del Comte Lucanor, Petroni, es tractava d'un instrument «que agrada molt als moros i es diu albogó», antiga flauta de fusta de set forats. El rei moro va veure que malgrat els esforços del pobre músic del carrer, ben necessitat d'almoina, la flauta no feia tan bon so com era menester, i prengué l'albogó i hi afegí un forat a la part d'avall. Aleshores el petit instrument fou tan dolç i eficaç com el cant d'un rossinyol. Aquesta feta s'escampà arreu de la gent que sembla que s'estimava més un califa victoriós en cent batalles que un home sensible donat a les arts. I varen fer córrer una dita: «Va hede ziat Alhaquim», que segons Don Juan Manuel significa: «Heus aquí l'afegiment del rei al-Hakam», sàtira o burla per a dir que no s'havia hagut de rompre el cap per aconseguir tal invent. Quan el califa va saber el que deien d'ell es va posar molt trist, però, essent tan honrat, no volgué fer mal als que murmuraven aquelles coses. Decidí aleshores fer un «afegiment» que hom hagués de respectar. Millorà l'arquitectura i ornamentació de les mesquites del seu regne, tot començant per la de Còrdova, encara sense acabar aleshores i que s'hauria de convertir en la més important de l'Islam, una de les meravelles medievals.

Observant l'arc del carrer de l'Almudaina, amb la bella amplària del seu ull, l'ambant que el corona, les pedres porgadores per on sortien les cadenes que aixecaven la porta de rastell i, a la vora, els arcs que foren de la torre que el defensava, no ens costa gaire esforç imaginar-hi un d'aquells flautistes, ben sovint cecs, que demanaven almoina amb la tristor musical de l'albogó. La ciudadella dels senyors, tan ben guardada, tan ben murada, devia atreure els més miserables com la mel a les mosques. Evoquem els poderosos d'aquell districte dels quals, els papers, n'han conservat alguns, segles XII i XIII: Abû al-Abbâs, Ben al-S haykh, Abû Barkr ben al-'Asim, Abû 'Imrân, Abû Zaru, Ali ben Ishâ q, Ibn Abû Marwân, 'Abd al-Mu'min, Umar ben Yahyâ, Umar ben al-Zâ q, Yahyâ ben Marqa... Són només noms. Però, per desventura, rere molts d'aquests noms... quantes històries perdudes!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris