algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

Els noms romans i l'Islam (902)

Els pobladors de Ciutat, quan els musulmans s'apoderaren de l'illa, devien esser ibers romanitzats i cristians. Parlaven, segurament, el llatí vulgar. Aquesta gent subsistí fins al segle XII, però sembla que l'any 1115, quan els pisans i catalans conquistaren Madina Mayurqa, ja no hi trobaren cristians en llibertat. Com escriu l'historiador Pere Xamena, o s'havien extingit, havien fuit o apostatat. De fet, la paraula «mossàrab» ve de «musta'rab» i significa «aquell que procura semblar-se als àrabs». Els mossàrabs tenien la seva pròpia litúrgia i gaudiren, en la seva època de més llibertat, d'una àmplia organització interna. En un principi estaven administrats per un «comes» d'origen visigot, la justícia era exercida segons lleis pròpies i els imposts eren recaptats per ells mateixos. Es varen sotmetre a l'Islam en la qüestió tributària, per una banda, i col·laborant amb l'emir en qualsevol missió de la diplomàcia, l'exèrcit o la cancelleria. Aquesta benèfica tolerància es va interrompre durant el regnat d'Abd al-Rahman II, quan hi hagué persecucions, deportacions i conversions forçades arreu dels territoris peninsulars. Els moderns investigadors de la història de Mallorca han treballat en la recerca dels «arrom» o «rumí» (de l'àrab ar-rom, el cristià), això és, els llinatges anteriors a la conquesta de Mallorca per Jaume I i que tenen la seva arrel cristiana. El propi cognom «Arrom», molt estès arreu de l'illa, en seria un exemple. Tanmateix, els llinatges rumís no serien els més antics, ja que existeixen noms llatins o preromans no pertanyents al santoral cristià com Adarró, Aguiló, Camaró, Cardell (que es troba a inscripcions llatines d'Àfrica), Cervià, Danús...

Un d'aquests llinatges és Serinyà, que dóna nom a aquest carrer que es composa de l'antiga via homònima i de la travessa d'En Gual, tot enllaçant els carrers Unió i Caputxines. Per la volta de la part baixa, que té la forma de la lletra L, s'arribava a la vora de la Riera, un poc més avall de la plaça del Mercat. La família Serinyà tenia la seva residència en aquesta estreta artèria urbana, de caràcter medieval. Etimològicament, Serinyà ve de «Serenianus», gentilici llatí derivat de Serenus. Existeix també en femení. Serenyana, del llatí Sereniana, nom de dona derivat de Serena.

Curiosament, Serena és un dels noms descoberts per l'arqueologia en aquesta terra nostra, i el cantà Llorenç Riber en una Oda epigràfica. El mateix poeta ens diu que «una làpida desenterrada a Sineu, ens ha conservat el nom d'aquesta jove romana, morta allà, a la qual sos pares aixecaren el petit monument epitàfic».

«Jove Serena, ornament de Sínium,/ digna d'una oda del gentil Horaci,/ digna d'uns dístics sospirants i rústecs/ d'Albi Tibul·lus./

Bell vaticini féu un jorn, el Líric:/ Ço que la terra maternal amaga,/ dia vindrà que ho extreurà la rella/ benefactora./

Tu hi ressorgires a la llum novella./ Oh Soterrada dins l'oblit i l'ombra,/ Bella dormenta, adorable Enigma,/ gràcil Serena...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris