nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
19°

Aquells Ponce de León (1512)

Juan Ponce de León (1460-1521) s'embarcava (1512) per anar a la recerca de la hipotètica illa de Bimini, on la llegenda situava la «Font de la Jovenesa Eterna», un dels mites més investigats de l'Edat Mitjana per savis, astròlegs i alquimistes. Arribà a la península de Florida i després d'haver fracassat en les seves accions per relacionar-se amb els indis, tornà a Puerto Rico. Convençut encara que els habitants d'aquella terra tenien el secret de la Font, muntà una segona expedició el 1521, però fou ferit en combat i s'hagué de retreure a Cuba, on morí. Una vida no menys aventurera fou la d'Hernan Ponce de León, que explorà part de centreamèrica el 1516 i que prengué part en la conquesta del Perú. L'altra cara de la moneda la posaria, sens dubte, Pedro Ponce de León (1520-1584), un monjo benedictí que inventà un mètode d'ensenyament per a sordmuts, mitjançant la lectura de la paraula en els llavis de l'interlocutor. Però d'on sortien aquests notables personatges? Els Ponce de León constituïen una família de la noblesa castellana amb grans propietats a Andalusia occidental, on rivalitzaven amb els Guzmán, de la mateixa manera que a Mallorca eren enemics irreconciliables els Armadams i els Espanyols, o els Canamunt i Canavall, i a la Verona shakesperiana, els Montesco i els Capuletto. La nissaga, iniciada per Ponce Valez de Cabrera en el segle XII, adquirí importància quan el seu fill Pedro Ponce es casà amb Aldonza, filla d'Alfons IX de Lleó. Des de llavors, la família dugué el llinatge Ponce de León. I una de les filles d'aquella casa, segles després, fou Maria Teresa Gómez de Sanabria y Ponce de León, que es casà amb el Virrei de Mallorca, José de Torres Pérez de Pomar y Mendoza, que quan anava perseguint uns bandits a finals del mes de juny de 1645, com que no pogué subjectar el seu cavall, caigué dins el fossat de les muralles orientals de Palma, i es trencà el coll. Vídua, la seva esposa decidí prendre hàbit religiós i es va fer caputxina a Saragossa amb el nom de Clara Ponce de León. El 1662 tornava a Mallorca en companyia d'altres dues monges, Sor Teresa Gurrea i Sor Dionisia Gómez. Aquí fundaren el Convent de la Puríssima i això significa que una part de Ciutat, amb la seva arquitectura dels segles anteriors, quedava reclosa entre els nous murs conventuals. Una certa riquesa costumista medieval, etnològica, es preservaria, en certa manera, de l'exterior. Per aquest motiu, només observant la paret del recinte, per la part de fora, ja hi podrem observar portals, portetes, finestres i finestrons, tot tapiat, però pervivent dins la pedra. L'interior del convent ens oferereix altres contemplacions d'objectes i instal·lacions, de vegades d'una ingènua senzillesa i d'altres, d'una severitat austera. Enteixinats de llenyam vermell, rajoles amb dissenys mudéjars, un claustre amb columnes octoèdriques sobre planta quadrada a l'estil de l'illa i també del Mogreb, gelosies i enteixinats, voltes de mig punt...

Però una de les peces que més ens pot cridar l'atenció és una gran catifa turca del segle XVII, regal de Sor Clara Ponce de León, que reposa a un mausoleu de la capella.

És un exemplar de colors vius, molt simbolista, que representa tota la glòria dels «jardins edènics» del Paradís celestial, destí de tot bon creient en la lletra corànica. Aquestes catifes (al-jumra) eren fetes a mà amb llana d'ovella. Havien de ser de «llana viva», és a dir, d'un animal acabat de tondre i el seu origen és persa, artesania la qual es va estendre després per Turquia, Bulgària, nord d'Àfrica...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris