nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

Agonia de la Beata (1574)

Del convent de Santa Magdalena diu Ramon Medel el 1849: «Si per trobar l'origen de determinats establiments a Palma hem de travessar els segles i cercar en les primeres pàgines de la seva història la veritable llum, ens haurem, per a molts d'ells, d'aturar al davant de l'esquadra que prengué l'illa als adoradors del fals profeta. Per això trob que el primitiu destí d'aquest convent de Santa Magdalena fou un hospici o casa de recolliment degut a la generositat d'aquells capitans que seguiren amb més èxit i anomenada les senyeres de Jaume El Conqueridor».

La qüestió és que tal convent ja existia en el segle XVI i contemplat des de la cantonada del carrer dels Oms amb la Rambla ens serà possible contemplar, rere els murs de les hortes i jardins del monestir, el que foren carrers en els segles XIV i XV, conservant encara una bona part de la seva arquitectura peculiar.

L'església, on es guarden les despulles incorruptes de Santa Catalina Thomàs i que ens mostra un bell creuer de mitja taronja amb templet octavat i cúpula de la mateixa forma, a més d'arcades, llenços pintats, voltes de mig punt, marbres, jaspis, columnes... evoca la biografia de tan venerat personatge. Nascuda a la vila de Valldemossa el primer de maig de 1531, ingressà en el Convent, que la va rebre sense dot el 13 de novembre de 1552 i el 25 de gener de l'any següent es cobrí amb el blanc vel de novícia. Professà el 24 d'agost de 1555 i, com explica l'autor abans esmentat, el seu nom, la seva modèstia i els seus miracles deixaren en el poble perpètua memòria. Biògraf de la beata, com popularment és coneguda, Pere A. Magraner, narra així aquells darrers moments:

«Prop de mitja nit, sols li romania un fil d'alè, ajuntà ses mans, sa cara s'il·luminà tota amb una claredat de cel i passà per tot el seu posat modestíssim com un somriure de benaventurança... Aquella santa ànima isqué del cos, sense mica d'espasme o convulsió. S'adonà la monja que llegia per una olor finíssima i estranya, i alçant-se tot d'una, va esclafir en grans plors. I vengueren totes les monges i abraçades al cadàver, unes li besaven els peus, altres el front i les mans... Morí de ferida amor, el dia 5 d'abril, de l'any del Senyor de 1574. Tenia aleshores 43 anys d'edad, manco 25 dies».

Però quines anècdotes o succeïts podem evocar de Santa Catarina Thomàs que es relacionin amb el món àrab, ben viu entre nosaltres, en aquella època. Són aquests:

«A una pobra mare, qui sabia que el seu fill, en Guillem Gil, sofria captiveri a la moreria, li digué que no ploràs, que dins vuit dies tornaria el seu fill. El dia que feia vuit aquesta mare, trista i plena de fe, se passejava per tots els indrets del port de Ciutat, i veu una barca que arribava, i en la barca venia el seu fill.

Una fornera de Ciutat també tenia un fill captiu a Alger. S'encomanà a les oracions de Sor Thomassa, la qual li prometé que prest tornaria bo i sa aquell fill seu, i tornà al cap de pocs dies».

Diu encara el mateix biògraf: «Acompanyava (amb les seves pregàries) als intrèpids missioners que anaven a l'Índia i a la Líbia a escampar la bona llavor de l'Evangeli... Ella inflamava el zel dels predicadors; i quan l'illa de Xipre, l'any 1571, caigué en poder dels turcs, fou tan gran el seu dolor que pareixia que havia caigut damunt la seva ànima la bella ciutat de Famagusta...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris