nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Aquella porta de Jesús (1441)

La Porta de Jesús, que en els dies de la dominació àrab ja era coneguda com Bâbas-Saradjib, és, ja només avui un record, puix que no ens en queda cap vestigi físic després de l'enderrocament de les muralles a començaments del segle XX. Hem conservat, però, aquell Camí de Jesús que ens porta fins a les Quatre Campanes, glorieta de volta de carruatges del segle XVIII, i a unes restes del claustre del Convent d'Itria, avui immersos en un complex hospitalari. La Porta de Jesús va prendre, efectivament, el seu nom de l'esmentat monestir, extramurs, dit també de Santa Maria dels Àngels de Jesús que pertanyia a l'orde de Sant Francesc. El fundà l'any 1441 el monjo il·lustrat i distingit, amb fama de beneventurat, Fra Bartomeu Catany, fundador de l'Hospital General de Palma, en el qual es troba soterrat. Però tornem a la Porta de l'antiga muralla, llenços del nordoest, per conèixer que servia d'accés des de temps immemorial per a tots aquells que volien fer, amb el bon temps de la primavera, l'estiu o la tardor, un tomb per les zones rurals més properes, tot vorejant la Riera. Al mateix temps, quan s'establí el cementeri de Son Til·lo, aquesta fou també obligada ruta mortuòria. Com escriu Ramon Medel, el 1849: «Porta de Jesús. Al Nord, entra a la Rambla. En els seus primers temps formà aquesta porta un arc de mig punt; però sens dubte, a causa de l'elevació que presentava, li fou rebaixat l'àmbit superior en tot el que el mig punt podia donar de superfície. Per aquesta porta passen tots els cadàvers que són conduïts al cementeri devent dur-los a una hora molt prest, o bé, a entrada de fosc».

Entrada de fosc. Això ens fa pensar en aquell poema d'Omar Khayyam que fa referència, entre les seves pàgines del Rubaiyat, a l'hora del dia que comentam:

«Puc colombrar un home que s'allunya dins les boirines del crepuscle. Ha de creuar boscos embruixats o àrides planures? A on va? Ho ignor. I jo, demà, em trobaré ajagut a terra o sota terra? Això ho ignor més encara...

En aquella hora foscant, en temps dels àrabs, pels voltants d'aquesta porta es sentiria, procedent del minaret de l'església de Sant Miquel, que fou mesquita, una veu vibrant que convidava a la pregària: «Déu és poderós! Aquest crit del muetzí sembla una profunda queixa. Gemega la terra inclinada cinc vegades al dia, al davant del seu Creador indiferent? Llànties que s'apaguen, esperances que s'encenen: és l'Aurora. Llànties que s'encenen, esperances que s'apaguen és la Nit».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris