nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Mig milió de moriscs (1615)

Malgrat les accions del rei Felip II i els inquisidors, els moriscs de la Península seguien addictes a la seva antiga fe, i les conversions que el clergat catòlic es pensava haver aconseguit sobre aquells descendents de l'època de la dominació islàmica, es movien, únicament, per qüestions d'interès o per por de repressàlies.

A la vista d'aquesta realitat, el rei Felip III, aconsellat pel papa, pel secretari duc de Lerma i per l'arquebisbe de València, signà el 1609 un decret d'expulsió contra tota aquella gent, decret que fou executat molt brutalment, prohibint, en la majoria dels casos, que els moriscs poguessin vendre els seus béns immobles, i obligant els pares a abandonar els seus fills de menys de set anys. Això significa que no era una qüestió ètnica, sinó religiosa.

Aquella expulsió va durar fins el 1615 i fomentà entre els perseguits nombroses revoltes a causa de les pressions oficials imposades al llarg dels segles XVI-XVII i que promogueren la captura de supervivents, llavors venuts en qualitat de esclaus, i sempre sotmesos a la vigilància i a la persecució per part del Sant Ofici. És per això que els arxius inquitorials ens donen els noms d'alguns d'aquells mudèjars que servien a casa de senyors. Així tenim Miguel Moriscado de Labal de Guadalete (1546); Miguel Granadino, esclau de Cristòfol Garriga (1579); Diego Xaxua de Granada, esclau del sergent major Rossinyol (1581); Gaspar Ruiz, també de Granada i esclau de Jaume Lloscos (1581); Luis de Vergara, granadí, esclau del batle Verí (1581); Maria Soler, de València (1582); Maria Modejar, esclava de l'hostaler Francesc de l'Aguiló (1583); Miquel Pandor, valencià (1585); Jerónimo Feldepelo «Amet», natural de Pila de Gandia (1595); Gonzal Monfarique, valencià, de Benimodo (1595); Miguel Llobet, de Saragossa, esclau del ferrer Antoni Ribes (1613); Alonso de Montemayor, tintorer, esclau de Pere Poquet (1613); Alonso de Mena, «Ibrahim», de Huete, esclau de Jaume Borràs (1613); Alonso de Molina «Amet», de Jaén, esclau de l'amo abans esmentat (1613); Alonso de Valdivia «Alí», de Baeza, esclau de Pere Sunyer (1613); Benito de Valladolid «Alí», ferrer, esclau de Martín de Alfonso (1613); Diego Vizcaíno «Mustafá», de Valladolid (1613)... Datats en aquest darrer any, Diego Fernández «Muza», Francisco Fernández «Alí», Gaspar Fajardo «Amet» de Lorca, Gaspar Fernández «Alí», Gabriel de Mata «Alí», Gabriel Felipe de Santiago «Amet», Jerónimo Tusumani Gibar «Amet» de Cocentaina, Jerónimo Pérez de Guzmán «Alvenzale» (Alibn Salem?) de Granada, Hernando Flores de Jaén; Juan Gutiérrez «Solimán» de Granada... Llavors tenim un Juan Cozar «Alí Lope», un Luis Díez «Mustafá» de Chinchón, un Miquel Algage de Navarrès... I ja del 1614, Juan García de Sumacared, Maria Obelta Sureda que era vídua de Miquel Sureda i natural de Múrcia... N'hi ha encara alguns altres amb data de 1625, 1626 i 1633, amb notes de l'inquisidor com aquesta: «Esteban y de nombre Moro Amete, morisco de los expulsos dell Reyno de Valencia, reconciliado por apostata Mahometano en 17 de Mayo de 1633».

Imagini el lector com de normal era trobar moriscs pels carrers de Ciutat, esclaus mudèjars, alguns dels quals eren propietat del virrei. Com diu el gran poeta persa Omar Khayyam, en el seu Rubaiyat: «No hi ha més veritat que aquesta: Tots nosaltres som peons de la misteriosa partida d'escacs que juga Al·là».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris