nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
13°

En Joanet de sa gerra (1897)

«Això era un homo que li deien Joanet. Ell, sa dona i set infants seus, de pobrets que eren, estaven dins una gerra...».

Així comença una de les rondalles populars, «Rondaies mallorquines d'en Jordi des Recó». Gerra gegantina havia d'esser aquella. La literatura popular d'arreu del món ens parla d'altres petits herois, o grans, si voleu, que no tenien més habitatge que algun tipus de recipient o envàs. El més famós fou el grec Diògenes, que tenia un tonell per refugi. Però tornem al tema de la gerreria i a l'art de l'anomenat «al-Fahar», o terrissaire, que donà nom a un dels carrers del casc antic de Ciutat, «Gerreria», i també, «Gerreria d'Amunt» o «Gerreries», i que segons el capbreu de 1576 apareix, igualment, «Carrer Major de la Gerreria», del qual diu l'historiador Diego Zaforteza que «si feim atenció al Llibre del Repartiment», quan la Conquesta de l'Illa, veurem que hi figuren una porció d'obradors de diferents oficis i arts, així que amb els conqueridors degueren seguir treballant els seus productes, per la qual cosa no creim faltar a la veritat, si deim que en aquest mateix barri hi devien fer feina els terrissaires àrabs».

En el segle XVI, que és quan el mot «alfar» i «alfarero» passa als primers documents en castellà, i concretament, el 1582, el Gremi s'havia constituït en el «Col·legi de l'Ofici de Gerrers, Ollers i Teulers». D'aquest tipus de ceràmica i terrissa en parla un altre historiador de prestigi, Diego Angulo, el qual ens comenta que «La ceràmica vidriada juga un important paper dins l'arquitectura essencialment decorativa dels àrabs. És natural que aquest aflorament ceràmic es reflecteixi també en la vaixella. Pel que fa als procediments tècnics, cal recordar l'ús de la corda seca, que consisteix en una ratlla obscura de manganès que, a causa de fondre's a més alta temperatura que els altres òxids metàl·lics amb els quals es fan als colors, serveix per separar-los, evitant que es mesclin. La ceràmica de luxe és la vidriada de reflexos metàl·lics, emprada a tot l'Al-Andalus des dels temps del Califat».

Gerros en forma d'àmfora de cos apuntat, llarg coll i anses planes, amb decoració d'atauric, de llaç i epigràfic, alguns d'un metre i mig d'altura, figuren en els museus de Màlaga i Granada. Aquí les aportacions han estat més modestes, fins ara. Diferents tipus d'ataifors de tradició califal, còpia de prototipus xinesos, i altres castes, molt diverses, d'aquest tipus d'atuell; gerres, gerretes i gerricons, llums de cassoleta oberta o tancada; olles i cassoles; orces i orcetes; tasses i tassons; ungüentaris i ampolles; escudelles amb trípode i moltes peces més. No oblidem, per altra banda, les gerres del que deien «as-saqqà» o aiguador, les rajoles que cobrien els terrats o «as-sutaiha», els càntirs petits anomanats «al-karraz», els setrills dits «al-kuzà», el vas per regar que es coneix com «al-marraxa» i les nostres teules tradicionals, a més d'aquella terrissa d'arrel orientalista que fabricam encara: l'alfàbia, l'alfàbia d'ossos, l'alfabió, l'ancolla, el cadaf, el cadaf degotador de vi, el caduf, la cadufa, la gerra de coll ample, la gerra someral, la gerra amb brec, la gerra oliera, la gerra de beaces, la gerra de taronger...

Recordem la rondalla de «Ses Tres Flors» quan un príncep mallorquí de ficció, anomenat Miquelet, canvia al Rei-Moro un carregament de safrà per una barcada d'obra fina, «covonades i més covonades de plats sopers, plats plans petits, grossos i mitjancers, soperes, palanganes, fruiteres, pitxers, gots, oueres, cenrerets, barquetes de setrieres, salers, pasteretes, salseres, xicreres, sucreres... i demés carro-portal que es sol treure a una taula de Rei».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris