algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

El misteri del penjat (1274)

Es va conèixer com Carrer del Penjat l'actual Carrer de les Minyones. El nom li vénia, segons Zaforteza i Musoles, de molt antic.

Es creu que això era per esser aquella via pública el pas obligat des de la presó a la forca dels condemnats a mort. També va rebre les denominacions populars de Volta d'Es Penjat o dels Penjats.

També és probable que tal nom fos degut a un drama familiar o personal, potser algun suicidi. Un home, que desesperat, es penjà del vigam de ca seva. Són molts els episodis d'aquests tipus que figuren a les nostres cròniques de tot temps però tal volta, el més antic, que fa referència al Beat Ramon Llull, ens pugui fer evocar, en aquest punt de Ciutat, un dels capítols més trists en la vida del «Doctor Barbaflorida». Ramon Llull tenia quaranta-dos anys quan dedicí d'aprendre l'àrab amb tota la perfecció possible. Així ho explica el professor britànic, especialista en obra i biografia lul·liana E. Allison Peers, catedràtic a la Universitat de Liverpool: «A fi de progressar el més aviat possible, Llull havia comprat un esclau moro, que parlava àrab amb ell i que sembla que era prou culte per a donar-li també lliçons. Un dia, mentre ell era fora, l'esclau començà a fer observacions blasfemes sobre el cristianisme, i quan aquestes foren comunicades a Llull, va perdre la calma i va envestir el moro, pegant-li així en la boca com en la cara i altres parts del seu cos. El moro no va dir res, però l'incident es va enverinar dins la seva pensa, car ell havia guanyat una posició privilegiada a la casa per la seva habilitat com a mestre, i mai no havia estat tractat d'aquella manera. A força de pensar en l'insult, la idea de la revenja l'arrossegà; i un dia, veient el seu senyor totsol, assegut en una cadira, l'envestí amb un ganivet. Agafat totalment de sorpresa, Llull només va poder aturar el cop, i abans que no hagués pres l'arma de l'agressor, havia rebut una ferida lleu. El renou de la baralla va atreure els criats, que anaren corrents a veure què era aquell escàndol.

Fou cosa fàcil dominar el moro, i tancar-lo fins que el seu senyor decidís que n'havia de fer. Abans de la conversió, Ramon no hauria dubtat un sol moment; a l'Edat Mitjana tenien un sistema molt expeditiu per als esclaus. Però ara no estava tan segur de si faria bé matant-lo. Sens dubte era la solució més prudent, perquè, si el perdonava, qui sap si tornaria a treure el ganivet? Però per altra banda se sentia tan en deute amb ell pels anys d'ajut que li havia donat, que matar-lo li semblava una terrible ingratitud. Capficat i perplex, es va retirar tres dies en un monestir cistercenc prop de Ciutat de Mallorca, per meditar més llargament la qüestió i demanar l'assistència de Déu. I el problema se li va resoldre d'una manera inesperada. Quan va tornar a casa seva, tan perplex com abans, es va trobar, per inefable consol seu, que ja no tenia la responsabilitat de prendre una decisió, perquè el moro, desconfiant evidentment de la misericòrdia del seu senyor, s'havia suïcidat, penjant-se amb la corda que el fermava».

Aquesta història es troba gràficament reflectida a una miniatura del «Breviculum» lul·lià de Karlruhe. A tres vinyetes, a manera de retaule, veim com el captiu sarraí ensenya el seu amo, Ramon Llull, la llengua àrab i la ciència islàmica. Les imatges centrals mostren com l'esclau intenta matar amb un espasó el seu senyor. La tercera escena representa com el moro, reclòs a la presó, se suïcida. Com si fos una brevíssima obra teatral, a cada un dels tres actes, els personatges mantenen un diàleg en lletra gòtica i llengua llatina. Filactèries sonores que brosten de la boca de cada un dels dos personatges.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris