muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
16°

La dama de les Camèlies (1847)

En el pròleg de la gran novel·la romàntica La Dama de les Camèlies, d'Alexandre Dumas, fill, llegim que la senyoreta Maria Duplessis «vivia a París, l'any de gràcia de 1845, en aquells temps de pau i de prosperitat quan tots els fruits de la intel·ligència, de la saviesa, de la bellesa i de la fortuna plovien sobre la gloriosa França, una dona jove i hermosa, d'encisadora presència, que conqueria certa barreja d'admiració i deferència per part de tot aquell que veient-la per primer cop no coneixia ni el seu nom ni la seva història...».

Inspirat en un personatge real, Dumas redactà la bella història. Romanticisme pur. Retrat psicològic d'aquella que no dubtava a dir: -Amb quina mena de persona pensa vostè que està parlant? Ni som una verge ni una duquessa. Jo no li he de donar compte dels meus actes, ja que només des d'avui el conec. I encara admetent que un dia jo arribi a esser seva, és precís que tengui molt present que he estat d'altres abans que de vostè. Si ja de començament vostè em promou escenes de gelosia, què passarà després, suposant que algun dia arribi aquest després? En tota la meva vida no havia vist un home com vostè».

Maria, en la ficció Margarida, moriria jove i de tuberculosi. En aquella època i ben avançada la XIX centúria, la malaltia abundava entre la població femenina. Una manca d'higiene pública i uns costums poc sanitosos despertaven el bacil de Koch. La més freqüent era la tuberculosi pulmonar que es manifesta amb febre, fatiga, amagriment, tossina i hemoptisi. Avui en dia totes les tuberculosis són tractades amb medicaments com l'estreptomicina, la isoniacida, la ripamficina... però en aquella època no hi havia remei.

Alexandre Dumas situa, en aquestes dates, la pàgina d'un diari íntim: «Ahir vaig sortir en carruatge. Feia un temps magnífic. Els Camps Eliseus eren plens de gent que es passetjava. Hom haguera dit que era el primer somrís de la primavera. Tot el que m'envoltava semblava vestit de festa. Mai haguera pensat que un raig de sol pogués contenir tota l'alegria, la dolçor i el consol que hi vaig trobar ahir. Vaig veure quasi tots els meus coneguts, jovials com sempre i com sempre entregats als seus plaers. Quants n'hi ha que són feliços en el món sense sospitar-ho! N'Olímpia va passar per devora de mi, ben confortablement instal·lada dins un elegant carruatge que li ha regalat el comte de N. Em va voler insultar amb les seves mirades però no sap ell com de lluny estic de semblants vanitats. Un bon al·lot, a qui jo vaig conèixer fa molt de temps, m'ha demanat si volia anar a sopar amb ell i amb un amic seu que desitjava vivament, segons m'ha assegurat, conèixer-me.

Vaig respondre amb un somrís de tristor i estenint-li la meva mà abrussada per la febre. Mai he vist rostre tan astorat com el d'aquell jove. A les quatre vaig tornar a ca meva i vaig dinar amb gana. El passeig m'ha caigut molt bé. Ai! Si em pogués guarir! Quins anhels de viure animen la vida i el goig dels altres, fins i tot a aquells que la nit abans, enmig de la solitud de la seva ànima i de la fosca de la seva cambra, desitjaven morir prest...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris