muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
13°

Una pàgina d'Anna Frank (1944)

Quan la persecució nazi arribà a Holanda, Anna tenia tretze anys.

Era una nena jueva bonica i extraordinàriament llesta. Ella i vuit familiars i amics s'amagaren a les rerecambres d'un magatzem, disposats a deixar passar la guerra i els diables, sense fer cap soroll, muts, invisibles, immòbils. Passaren mesos i mesos. Hauria pogut acabar amb una miqueta més de sort aquell paorós conflicte. Hauria pogut arribar la victòria dels aliats. Però una traïció dels darrers moments els envià als forns crematoris. Poc s'ho imaginava, encara Anna, en aquestes dates, quan escrivia: «Estimada Kitty: En tot el país no es parla d'altra cosa que del desembarcament. És com una febre que puja cada dia més. Si et trobassis en el meu lloc, t'esdevendria el mateix: tan prompte em deix impressionar pels preparatius extraordinaris que es fan, com me'n haig de riure de les persones que s'entusiasmen, potser, sense cap mena de fonament. Els diaris no parlen d'altra cosa. El desembarcament porta de cap a la gent. En els articles dels periòdics es pot llegir, per exemple, que en cas de desembarcament d'anglesos i holandesos, els alemanys prendrien les mesures necessàries per a la defensa del país, arribant al punt, si fos precís, d'inundar-lo. Circulen mapes reduïts amb les regions que es veurien afectades per les inundacions, i com que Amsterdam es troba situada en l'esmentada zona, ens demanam com ens hem podrem sortir amb un metre d'aigua pels carrers. Tan difícil problema ha provocat les més diverses respostes...

No sent altra cosa durant tot el dia. El desembarcament dels Aliats i les discussions sobre la fam, la mort, els certificats dels jueus, els gasos etc. etc. Tanmateix, tot això, no és gens reconfortant... Et vull estalviar els altres comentaris. Em trob tanquil·la i gairebé puc advertir el soroll que m'envolta.

He arribat a un punt que ja no pens que puc morir. Jo no puc canviar el decurs dels esdeveniments ni el món deixarà de girar perquè jo mori o pugui seguir vivent. L'única cosa que puc fer és esperar. Només m'he de preocupar dels meus estudis i tenc la confiança d'arribar a un bon final...».

Escriu Daniel-Rops: «El maig de 1945, mentre nosaltres, els francesos, alenàvem ja l'aire de l'alliberament, Anna Frank moria de privacions i angoixa en el camp de Bergen-Belsen, després de vuit mesos de captiveri. Malgrat les espantoses aparences, malgrat les cruels forces hostils, hem de dubtar que aquest Déu que ella definia tan superficialment i poc detallat, però la qual imatge portava en el cor, la pogués deixar abandonada?».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris