nubes rotas
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
17°

La poesia de Joan Maragall (1910)

Aquell any, el premi Fastenrath era per al poeta català Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911). Diu un crític que encara que procedís d'una família d'industrials va tenir des de la seva adolescència vives inquietuds intel·lectuals. Estudià la carrera de Dret i es va llicenciar en aquesta matèria el 1884, però no estava fet per a professional de les lleis i decidí de provar sort en el periodisme. Però, sobretot, fou poeta. Mestria, sensibilitat, delicadesa, profunditat i un ideari precís, sovint metafísic. Gran admirador de Goethe, que traduí al català, perticipà d'aquell esperit altament romàntic. La seva visió de la poesia segueix ben vigent.

Escriví: «Poesia és l'art de la paraula; art és la humana expressió de la bellesa; bellesa és la revelació de l'essència per la forma; forma és la petjada del ritme de la vida en la matèria. La vida és esforç, és a dir, alteració de l'acció i el repòs, o en altres mots, el ritme, que es manifesta més o menys en la matèria de les coses i constitueix les seves formes: són les ones dins la mar. És la petrificada ondulació de les muntanyes, les branques a la soca, les fulles i les flors, els membres de l'animal, el seu alenar, el plany i la paraula. Són les formes, el ritme, el segell de l'esforç de la vida per la revelació de la seva ànima que és Déu. El suprem èxit d'aquest esforç en la terra és l'home. L'home és la terra en el seu major sentit de la revelació divina a través d'ella. I aquesta és la gran dignitat i la gran tragèdia humana: sentir-se terra i Déu al mateix temps, ser el cim anhelant. Com tot ve de Déu, tot vol tornar a Déu millor provat per l'esforç de la vida. Així, l'amor i el dolor són llei del món, i en el seu compliment he vingut a ser home en aquesta terra que resum des de l'aparent insensibilitat fins a la conscient sensibilitat del seu fang d'aquesta persona meva que d'ell està feta. Sent, sobretot, com instint primari d'aquesta naturalesa meva, el de viure-hi apoderant-me de tot el que em convé per a tal fi; i pressentint, llavors, la seva disgregació en la mort personal terrena, acudeix a mi com un segon instint l'amor per perpetuar la meva espècie i amb ella l'ascensió de la terra a Déu...».

Hom recorda, tot llegint aquestes sentències, aquelles elucubracions de Jacint Verdaguer quan volia explicar el món ultraterrenal que esperava el seu esperit, mitjançant el vehicle de la mort. Una posició, per tant, la de Maragall, a mig camí entre Verdaguer i Ramón y Cajal, entre la religió i la ciència. Aquest diu: «Deixant a part la fe religiosa, que no discutim, fruit quasi exclusiu del terror de la mort són les tres grans civilitzacions: índia, egípcia i cristiana, amb la seva filleta el mahometisme. Només Grècia ofereix el cas paradòxic d'haver fundat una cultura superior sobre l'amor a la vida».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris