muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
15°

Hébert i les campanes (1790)

«Fora les campanes o el gran descobriment del pare Duchesne per a fabricar moneda i canons: És fotut, aquestes campanes que tant mal ens han fet al timpà de les nostres orelles, s'aturaran de molestar els vius malgrat que es fessin servir per honorar els morts...».

Aquest era un dels continguts de la publicació revolucionària francesa Pere Duchesne, editada per Jacques-René Hébert (1757-1794). Aquest periòdic era el portaveu dels «sans-culottes», dels quals parlarem ara mateix. Mentrestant recordem que Hébert fou un polític de grans influències, que dominà el club dels Cordeliers, la major part de les societats populars i el Comitè de Salvament Públic. No és estrany que ell i els seus partidaris contribuïssin de manera decisiva a la caiguda dels girondins i, després de la mort de Marat, adoptaren el programa dels «sans-culottes» més extremistes. El 1794 havien preparat una insurrecció contra Robespierre que fou descoberta. Aleshores, Hébert i els seus principals col·laboradors foren detinguts, condemnats a mort i executats.

Observant la portada del primer número dePare Duchesne, sota la inscripció «Je suis le veritable Pare Duchesne, foutre», hi veim un gravat amb el retrat de l'imaginari personatge: tricorni al cap, perruca, pipa a la boca, camisa brodada, casaca, calçons de vellut fins als genolls, i suposam, ja que no és visible, calces de seda i sabates amb sivella de luxe. El seu entorn és una gran cambra on se'ns mostra un fogó o cuina metàl·lica amb llarga xemeneia. Suposam que és un més dels seus invents per aprofitar l'insospitat excedent de bronze de la seva anunciada fundició de campanes eclesiàstiques. Hem de suposar que la cosa no va arribar gaire lluny i que les peces històriques, multicentenàries, dels campanars sobrevisqueren a la trista iniciativa. De fet, la campana, en forma de copa invertida que sona per percussió aparegué ja en el segle VI i primerament es muntava sobre cavallets i, després, en les torres que coneixem com a campanars.

Va ser a partir del segle XIV que adoptà la forma actual. Era emprada i ho és encara, no tan sols per a convocar els fidels als oficis religiosos, sinó també per a donar avís als ciutadans en cas d'alarma, com són ara incendis, invasions, desgràcies naturals etc.

és, doncs, natural que hi hagi tota una cultura entorn de les campanes, ja sia en forma d'advertiments nascuts de la saviesa popular, com quan es diu que «és imprudent tocar les campanes durant una tempesta», o aquella expressió: «sentir campanes i no saber on», és a dir, entendre malament una cosa. O quan «es dóna una campanada», que significa: fer un gran escàndol. Per altra banda, «campanejar» seria donar ressonància a un afer. Fins i tot, a l'espectacle de la tauromàquia, «campanejar» és agafar el bou al torejador entre les banyes i moure'l en sentit de vaivé mentre es troba a l'aire.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris