algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
19°

Combat espiritual (1791)

Els editors de Barcelona, Serra, Oliver i Martí, publiquen, amb les llicències necessàries, el llibre Combat espiritua, escrit en idioma italià pel pare Lorenzo Escupoli, de l'Orde dels Clergues Regulars de Sant Gaietà. Redactat el 1580 i imprès, per primera vegada, a Venècia el 1589 sota el patrocini del comte Geronimo Porcia, «El Vell». És curiós com un llibre d'aquestes característiques, destinat a la lectura interior dels convents i monestirs locals, es va estendre per França, Itàlia, Catalunya i Castella. Lectors entusiastes el donaren a conèixer pertot arreu, com és el cas del senyor Carles de Palma, el 1657. El passà al llatí Carlo Antonio Meazza; al portuguès, Thomas Bequeman; al castellà, per primera vegada, Fra Bruno de Solís y Valenzuela, monjo de la Reial Cartoixa de Santa Maria del Paular, a Segòvia... I per què tant èxit aquesta obra avui tan fàcilment oblidada? Ja és sabut que les obres religioses, de pensament espiritual, de les branques ascètica o mística, solen esser confuses, amb un llenguatge moltes de vegades barroc, que causa, vulguis no vulguis, fatiga en el lector. Però en aquest cas, aquests defectes no hi són. L'autor mostra un sentit del llenguatge «teresià». I això que els punts tractats són d'una certa complicació. En resum. Molts dels ensenyaments d'aquells moments són vàlids avui, dins aquesta societat sofisticada i egoista. En feim un tast:

«Els esperits vius, aguts, curiosos i fàcils, aquells que són capaços de pensaments sublims i sentiments elevats, es deixen vèncer de seguida per la supèrbia, i s'enamoren de les seves pròpies idees, ja que ocupant-se amb goig del seu discurs, creuen, falsament, que tenen amb Déu una comunicació molt més íntima que la que pugui tenir aquest qualsevol altre, i amb això aconsegueix que mai no sia capaç de netejar el seu cor, ni de conèixer-se de debò, ni practicar el veritable sacrifici de la vida. I així neix un ésser presumptuós, vanitós, que fa un ídol de la pròpia intel·ligència i que s'acostuma a no consultar mai els altres, puix que es pensa ser posseïdor de totes les veritats, no havent de menester mai consell o direcció aliena. Aquest és un mal molt perillós, jo diria, incurable, perquè és més difícil guarir-se de la supèrbia de l'enteniment que la supèrbia de la voluntat; perquè la supèrbia de la voluntat, essent descoberta, i reconeguda per l'enteniment, pot fàcilment arranjar-se amb una submissió voluntària a les ordres de qui cal obeir. Tanmateix, a aquell que creu que la seva opinió és millor que la dels altres... Qui el podrà desenganyar?». Coneixem intel·lectuals, polítics, poetes, artistes... i fins i tot pobres addictes a la xerrameca que poden esser molt bé els destinataris d'aquest Combat espiritua. Primer, però, han de descobrir o redescobrir que tenen un esperit, vulgo, ànima.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris