algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
12°

Mor Domenico Scarlatti (1757)

Tal dia com avui mor en el seu habitatge del carrer de Leganitos, a Madrid, on ha residit els darrers anys, Domenico Scarlatti. Havia nascut a Nàpols i era fill d'Alessandro Scarlatti (Palermo, 1660-Nàpols, 1725), com ell, un gran músic del barroc. Deixava aquell un riquíssim llegat musical que Domenico va saber aprofitar i augmentar amb avantatge. Alessandro, treballador que mai no es deixava vèncer per la fatiga, com ha de ser tot artista professional, fou autor de cent vint-i-cinc òperes, més de sis-centes cantates, vint misses, dues-centes composicions religioses i un gran nombre de peces de música instrumental. Dins aquest ambient es crià Domenico i com diu un historiador «els Scarlatti, pare i fill, varen contribuir a la glòria musical de Nàpols, encara que Domenico, més viatger, més aventurer, va deixar molt prest Itàlia per anar a difondre les seves composicions per altres països, especialment, la Península Ibèrica.

Alessandro representava l'òpera. Domenico era el mestre indiscutible del clavicèmbal, i per tant, de la música instrumental de l'època. A Roma tingué llocs destacats i el desembre del 1714 era nomenat director de la «Capella Giulia», de la basílica Vaticana. A tal època pertany el seu famós Stabat Mater, que s'interpreta a deu veus.

Els cronistes qualifiquen Scarlatti per la seva gran riquesa imaginativa, el domini total del contrapunt, la perfecció de l'escriptura coral i l'equilibri de la seva estructura formal.

A Roma estant, Domenico ja havia composat tretze òperes, nombroses serenates, alguns oratoris, misses i motets. Tenia trenta-cinc anys quan el rei Joan V de Portugal el convidà a anar a Lisboa com a mestre de la Capella Reial i professor de música de la princesa Maria Bàrbara. Llavors, quan es produïren les noces de la princesa Maria Bàrbara, la seva deixebla, amb l'infant espanyol Don Fernando, príncep d'Astúries, ella volgué conservar al seu costat el seu professor de música i el músic acceptà. Translladat a Madrid, seguí la seva fama i la seva glòria.

Durant tots aquests anys, la vida de Scarlatti fou reconeguda amb grans honors i condecoracions. Però després vingué una època grisa. El 1738 vivia a Madrid, en el «carrer ample de Sant Bernat» i tenia ja cinc fills de la seva esposa italiana. Restà vidu i es casà amb l'espanyola Anastasia Ximénez, que li donà quatre fills més.

Pertanyia Scarlatti a la parròquia de Sant Martí i allà hi trobam registrada la seva acta de defunció, peró fou soterrat en el Convent de Sant Norbert, que avui en dia no existeix. En resum: un home autèntic i un artista de debò, capaç de crear totes les admiracions i enveges d'aquest món. La humanitat és ben sovint injusta. Per causes d'enveja odiam el personatge però al mateix temps ens apropiam de la seva obra. I Scarlatti, en qüestió de música clàssica, és imprescindible.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris